La set­mana que ve es com­pli­ran 10 anys des que l’Uni Girona va gua­nyar la lliga, i els dar­rers dies, cap­bus­sat en l’heme­ro­teca d’aquest mitjà, em sor­pre­nia la dada que apa­rei­xia publi­cada el dia de Sant Jordi, quan l’equip que ales­ho­res també entre­nava Roberto Íñiguez, afron­tava el segon dels tres par­tits de la final amb l’Ave­nida, amb avan­tatge i la pos­si­bi­li­tat d’alçar el títol. El club, que aquesta tem­po­rada cele­bra el seu 20è ani­ver­sari, tenia 400 abo­nats de paga­ment. Me’n faig creus, encara. Par­lem del 2015 eh, no de quan els petits de la casa ens havíem d’aixe­car del terra inter­rom­pent el nos­tre moment lúdic amb què con­vertíem la saleta –els habi­tat­ges tenien saleta i men­ja­dor– en una trin­xera per can­viar la cadena de la tele­visió. Fa 10 anys.

Sant Jordi era dijous i, en l’edició naci­o­nal de L’Espor­tiu del dilluns 20, amb 40 pla­nes a color, Messi havia fet el gol número 400 amb el Barça, Luis Enri­que n’era el tècnic més gua­nya­dor en 115 anys (84,6% de victòries) i l’equip femení fes­te­java la lliga amb un empat a 0 a Ovi­edo perquè l’Atlético també havia empa­tat sense gols el dia abans. Era la plana 25, la que tan­cava la secció de fut­bol.

Jo no hi era, fa 10 anys, a Fon­ta­jau. Unes tem­po­ra­des abans hi havia sobre­vis­cut a temps com­plet i fins i tot en la pri­mera a la Lliga Feme­nina hi posava la lona publi­citària de la cam­pa­nya d’abo­nats per omplir la grada. Ni tan sols devia veure el segon par­tit d’aque­lla final perquè tenia, i segueixo tenint, avor­rida l’evo­lució de l’esport de la cis­te­lla. Què hi farem, posar-hi con­text i feli­ci­tar-ne els res­pon­sa­bles.