Després d’anys de viure entre la processó infinita d’un Divendres Sant, d’anar pujant pel Calvari sense l’ajuda de Simó de Cirene, de mirar de reüll com salvaven un Barrabàs qualsevol sense moral, de quedar-nos atrapats a de l’hort de les oliveres envoltats de la caverna romana, de veure com Bartomeu Pilat es rentava les mans acompanyat del seus Anás i Caifás (posa-hi el nom que vulguis), d’aguantar més de tres negacions de barcelonisme abans que cantés un gall sense veu, de suportar l’engany dels llorers de principi de temporada transformats el febrer en corones d’espines, de quedar realment tancats dins el sepulcre més enllà del tercer dia, de ser traïts per aquells que teòricament ens havien de protegir, de trobar només els indiscutibles al peu de la creu, i per tant, d’oblidar completament els dies de bodes a Caná on caminàvem per damunt les aigües, d’ajudar a viure a persones sense esperança, de portar les benaurances futbolístiques a flor de pell, de fer tres tendes, una per tu, l’altra pel Johan, i l’altra pel Pep, i de multiplicar les lligues i les Champions davant una multitud congregada per la fe en el model… Doncs fa molt feliç que aquest any ens podem tornar a desitjar Bona Pasqua perquè hem tirat a terra la pedra del sepulcre d’una puntada, hem passejat per Europa sense necessitat que ens posin les mans a les ferides per veure que hem ressuscitat, hem fet de la fe la nostra manera de viure, hem tornat a la palestra amb els deixebles de la Masia capaços d’anar a la fi del món pel Barça, hem remuntat partits per la força d’una llengua de foc de qui creu després de creure, i sobretot, hem tornat a ser fidels a la paraula en què el Barça és el camí futbolístic, la veritable bellesa, i la vida de qui entén aquest esport com una manera de sobreviure els diumenges a la tarda: Bona Pasqua, culers!