Mentre el Girona ha anat creixent com a club i equip de futbol, al seu voltant s’ha forjat allò que molts altres coneixen prou bé: l’entorn. Amb l’auge de les xarxes socials, aquest món paral·lel a l’aficionat de peu ha format el seu món virtual que de vegades coincideix amb el real, però no sempre. Dit això, demano ara i aquí que aquests nous líders d’opinió –encara que siguin pocs i malavinguts– s’afegeixin a la causa comuna que necessita l’entitat: salvar com sigui els mobles aquesta temporada.

Comencem aquesta nit contra el Betis, un equip que juga de meravella i té en cada posició futbolistes molt millors que els de Montilivi. En aquests duels, ja no es tracta que els jugadors excel·leixin sobre la gespa ni que els aficionats, els de la grada i els d’X i d’Instagram, vulguin passar comptes amb els jugadors, el director esportiu o el mateix Michel. S’ha de rascar punt a punt com si no hi hagués demà.

Escolteu què us dic. Si hi ha la fortuna de marcar primer, l’entrenador ha de saber col·locar un entramat defensiu digne de les muralles de la ciutat. S’ha acabat el jogo bonito o els jugadors de davant fent de Mbappé, Vinicius o Rodrigo. O es corre fins a l’últim alè o el descens ja no serà un fantasma, sinó una amenaça impensable per a un equip que ha jugat la lliga de campions.

Estem d’acord que els fitxatges que han arribat no han estat a l’altura i que l’entrenador tampoc ha sabut trobar el sistema perquè puguin explotar alguna de les seves qualitats. Amb tot, això ja no és un debat entre Plató i els sofistes. Mireu la classificació. Venen els guerrers d’Esparta armats fins a les dents i Atenes no resistirà ni tres jornades més si no hi ha un acord de mínims entre tots plegats: la supervivència s’imposa a la dialèctica.

Entre els aficionats més veterans de Montilivi –els que han viscut també més drames històrics–percebo una calma que no sé si precedeix la tempesta o si és resultat d’una anàlisi més freda que la que fan les noves generacions, que s’han afegit a la causa del Girona amb unes dosis de crítica, i tal volta de raó, desmesurada. Em poso les mans al cap llegint segons quines coses, i als jugadors, almenys als més espavilats, això també els arriba.

El calendari, a més, està dissenyat pels enemics de la causa gironina. El partit de l’endemà de Sant Jordi al camp del Leganés és com anar a les Termòpiles sense Leònides. El Barça no és que sués sang per guanyar el partit, sinó que se li va aparèixer la Mare de Déu de Núria per tornar a casa amb els tres punts. El partit d’avui i el de dijous seran la taula de salvació o la tomba del Girona. Dubto que hi hagi terme mig.

És trist que des d’aquí defensi que s’ha arribat a un punt gairebé de no retorn i que apel·li, amb perdó, a la testosterona militar com a últim recurs. Aquesta vegada, no sortiran les mosques salvadores del sepulcre de sant Narcís per enverinar els rivals. La qüestió és que l’entrenador tampoc és de l’estil de defensar una posició quan cauen les fletxes i els canons apunten directament a la seva cavalleria. Per ell, la infanteria ha d’avançar, tant sí com no, cap a la porteria dels adversaris encara que la rereguarda estigui deixada de la mà de déu, o de Gazzaniga. Malament rai.

Això sí, a Girona avui és Pasqua de Resurrecció i tots els periodistes estem esperant amb delit la victòria per fer un dels nostres titulars preferits. Però compte. Segons com vagin les coses, podrem parlar de l’interminable viacrucis o que les mones han estat a la gespa i no a la panxa. I pels que parleu de l’infern del descens o la 2a divisió, tampoc cal cridar de forma tan vehement les forces del mal. Ni es va acabar el món quan el Girona estava a la misèria, no fa pas molts anys, ni ho farà si, sant Narcís no ho vulgui, torna a perdre la categoria.