Ja fa dies que ho estic assimilant: tenim un peu i mig a segona. Almenys he après quelcom del calvari de l’any de l’Eusebio i, posats a patir, que sigui només per coses importants. Hem tocat fons, però ja fa partits que es van repetint una sèrie d’indicadors que ara han explotat, com la falta d’ànima, que fa jornades que l’equip l’ha deixat de convocar, potser des que els vips estan fugint de Montilivi. No vull malpensar, però fa la sensació que jugar per als aficionats gironins no dona tant de glamur.

Però no és el moment de cremar-ho tot, avui. Dilluns volia marxar a la mitja part, perquè arriba un moment que, sense veure esma ni ànima, tampoc no hem de perdre el temps. Em van retenir els fills i també els brots esperançadors de la segona part, tan simples: la pressió i el coratge de Portu; el perill etern de Stuani (la recepta és senzilla: bregar com si li anés la vida i tenir l’ànsia de marcar gols; competir, que per això el paguen) o la comunió final d’equip i afició, impensable anys enrere. Entenc el discurs positiu de Míchel per salvar els mobles, però no em convenç el que veiem. Ja rodaran caps quan toqui.

L’afició (real) del Girona s’hi va deixar l’ànima. Ara falta a la gespa. Per això, contra el Leganés han de jugar el porter i Portu i Stuani, Portu i Stuani, Portu i Stuani, Portu i Stuani i en atac, Portu i Stuani. Coixos o sense entrar, són allò que ens hem deixat perdre pel camí. Si hem de baixar, que sigui amb orgull i ànima.