A Madrid no ho enten­dran mai perquè no ho tenen ni ho tin­dran. És així, no poden ni intuir que ahir no vam cele­brar només una victòria a la pròrroga con­tra ells, no vam ser feliços per un títol del qual en tenim 32, ni vam cri­dar perquè ens excita la gran­desa de res: Ahir vam ser vis­ce­ral­ment feliços perquè vam gua­nyar amb els nos­tres, amb els nois de casa a qui la samar­reta ha entrat dins la pell, amb els que sen­ten que gua­nyar el Madrid és rea­fir­mar una manera de viure, una forma literària de rei­vin­di­car la iden­ti­tat inne­go­ci­a­ble.

Vam gua­nyar amb el nos­tre amic, veí, nebot, cosí al camp, amb qui volíem ser cadascú de nosal­tres al pati de l’escola, amb el nos­tre jo infan­til quan somiàvem ser part d’aquesta història des de la gespa, amb la fan­ta­sia que pro­voca la Masia que qual­se­vol nen es pensi que pot­ser un dia podrà gua­nyar el Madrid a la pròrroga: Som­nis d’una nit d’estiu a la plaça del poble men­tre la pilota rebota con­tra les parets de l’església.

Per això el Barça no s’aguanta per la glòria dels resul­tats, no anem pel món dient que gua­nyem com sigui a qui sigui, els títols no són el motiu del nos­tre orgull sinó la con­seqüència del mateix, pri­mer ve sem­pre el ser per arri­bar al tenir, i quan estem orgu­llo­sos de qui som gau­dim sense fil­tres del que tenim: No té sen­tit el tenir si no ho acon­se­guim a través del ser.

En defi­ni­tiva, ells no ho ente­nen ni falta que fa, però tu i jo sabem per­fec­ta­ment el que estem dient perquè ho hem mamat, perquè ens ho han expli­cat de petits, perquè ho hem transmès als nos­tres fills, perquè en dies com ahir notem dins nos­tre l’orgull de la pàtria petita, perquè hi ha moments que no pots estar més agraït de ser part d’una història escrita con­jun­ta­ment per tots nosal­tres: Els som­nis de la nos­tra infan­tesa que mai s’aca­ben.