L’excitació blaugrana i el mal perdre blanc

Sense ni temps per pair la res­saca d’una d’aque­lles finals que el bar­ce­lo­nisme recor­darà molts anys, el Barça no només feia valer el 4-1 de l’anada, sinó que cal­cava la gole­jada a Stam­ford Bridge per plan­tar-se a la cin­quena final con­se­cu­tiva de la Cham­pi­ons feme­nina. L’hege­mo­nia de l’equip d’Alèxia, Aitana i com­pa­nyia és un dels grans actius de què pot pre­su­mir el Barça, que afe­geix Lis­boa, el 24 de maig, com una de les cites mar­ca­des en un calen­dari final car­re­gat d’exci­tació. L’equip femení impac­tava el con­ti­nent quan el mas­culí no tro­bava la manera de fer-se res­pec­tar a Europa, i ho con­ti­nua fent ara que Hansi Flick ha cons­truït un equip ale­gre, rebel, valent i gua­nya­dor. La final de la Car­tuja és la con­fir­mació que aquest Barça ena­mora, amb un grup de juga­dors joveníssims que no tre­mo­len ni quan han de remun­tar con­tra el Madrid en una final. Torna a ser el què, perquè l’esport d’elit va de resul­tats, i el com, capi­tal al Barça. I també el qui, amb la Masia reforçada i reva­lo­rada. Havia de ser l’any de Mbappé, i són Lamine Yamal, Cubarsí i Pedri els que manen, en un equip que Flick ha sabut arro­do­nir amb juga­dors més expe­ri­men­tats com Iñigo, Lewan­dowski o Kounde, l’heroi de la final. És una copa, però és molt més que el títol.

La jovi­a­li­tat blau­grana con­tras­tava amb una altra imatge potent del desen­llaç a altes hores a Sevi­lla: la reacció de fut­bo­lis­tes com Belling­ham, Lucas, Car­va­jal i sobre­tot Rüdiger, pro­ta­go­nista d'una escena que és l'antítesi de l'espor­ti­vi­tat. El mal per­dre dels juga­dors blancs venia con­tex­tu­a­lit­zat per l’acu­mu­lació de frus­tra­ci­ons con­tra el Barça –0-4 al Ber­nabéu en la lliga, 5-2 en la final de la super­copa– i el mal moment de l’equip d’Ance­lotti, eli­mi­nat de la Cham­pi­ons, però no es pot dis­so­ciar tam­poc del nume­ret del club en la vigília de la final. El sai­net, amb la plan­tada als actes pre­vis­tos i havent de fer un segon comu­ni­cat per asse­gu­rar que juga­rien després d’haver fet sobre­vo­lar l’amenaça del boi­cot, és impre­sen­ta­ble. Sent del tot into­le­ra­ble l’acti­tud dels fut­bo­lis­tes més ence­sos i neces­sari que com a mínim Rüdiger rebi un càstig exem­plar, tam­poc és sobrer posar-hi el con­text en què s'ha situat el club al seu nivell més alt. Al més pur estil trum­pista, Flo­ren­tino Pérez veu fan­tas­mes a tot arreu, pretén cap­gi­rar el relat de la història i fer-se la víctima. El mal per­dre del Madrid havia començat molt abans de la remun­tada blau­grana.