Mentre jo, veient a casa la final de la copa, cridava, bufava, gemegava, celebrava una bona jugada del Barça o, simplement, comentava el joc amb una amiga, hi havia allà mateix qui intentava llegir asseguda en una butaca col·locada de manera perpendicular i distant a la televisió. Aliena al partit, m’increpava pels meus crits i, de fet, per tot allò que deia i/o expressava: tampoc no és que, crec que em comprendran, fes res extraordinari com a aficionada a un equip, però a ella sempre li sembla una barbaritat que, en paraules seves, em converteixi en una energúmena mirant el futbol. En fi, a ella no l’interessa el tema. La victòria barcelonista, però, li va procurar un plaer inesperat.

Acabat el partit, ella va mirar la televisió. Va riure una mica per les ulleres de sol que duia Lamine Yamal. Però quan va gaudir va ser quan va veure la gent situada a la llotja mentre primer hi passaven els jugadors del Madrid i després els del Barça. Va detectar que uns quants, somrient i fins rient, dissimulaven el disgust per la victòria barcelonista, però que n’hi havia un que no podia fer-ho encara que el seu rostre semblés una màscara. De fet, era una màscara que revelava la veritat d’un ésser prepotent contrariat perquè el seu poder no ho aconsegueix tot. Una màscara d’amargor on s’entreveia la ràbia. Una màscara tan superba com emprenyada. Fins l’Ayuso semblava una bleda. Aleshores em va dir: “Paga la pena que hagi guanyat el Barça per veure la màscara d’en Florentino.”