La màscara de la veritat

Men­tre jo, veient a casa la final de la copa, cri­dava, bufava, geme­gava, cele­brava una bona jugada del Barça o, sim­ple­ment, comen­tava el joc amb una amiga, hi havia allà mateix qui inten­tava lle­gir asse­guda en una butaca col·locada de manera per­pen­di­cu­lar i dis­tant a la tele­visió. Ali­ena al par­tit, m’incre­pava pels meus crits i, de fet, per tot allò que deia i/o expres­sava: tam­poc no és que, crec que em com­pren­dran, fes res extra­or­di­nari com a afi­ci­o­nada a un equip, però a ella sem­pre li sem­bla una bar­ba­ri­tat que, en parau­les seves, em con­ver­teixi en una energúmena mirant el fut­bol. En fi, a ella no l’interessa el tema. La victòria bar­ce­lo­nista, però, li va pro­cu­rar un plaer ines­pe­rat.

Aca­bat el par­tit, ella va mirar la tele­visió. Va riure una mica per les ulle­res de sol que duia Lamine Yamal. Però quan va gau­dir va ser quan va veure la gent situ­ada a la llotja men­tre pri­mer hi pas­sa­ven els juga­dors del Madrid i després els del Barça. Va detec­tar que uns quants, som­ri­ent i fins rient, dis­si­mu­la­ven el dis­gust per la victòria bar­ce­lo­nista, però que n’hi havia un que no podia fer-ho encara que el seu ros­tre semblés una màscara. De fet, era una màscara que reve­lava la veri­tat d’un ésser pre­po­tent con­tra­riat perquè el seu poder no ho acon­se­gueix tot. Una màscara d’amar­gor on s’entre­veia la ràbia. Una màscara tan superba com empre­nyada. Fins l’Ayuso sem­blava una bleda. Ales­ho­res em va dir: “Paga la pena que hagi gua­nyat el Barça per veure la màscara d’en Flo­ren­tino.”