Gua­nya­rem a Milà. Gua­nya­rem perquè som anal­fa­bets fut­bolístics quan sor­tim a defen­sar; gua­nya­rem perquè ser sal­vat­ges a l’hora d’ata­car és l’únic llen­guatge en el qual aquest Barça es reco­neix a si mateix; gua­nya­rem perquè el millor juga­dor del món és menor d’edat i vol aixe­car la Cham­pi­ons; gua­nya­rem perquè l’ànima no es nego­cia i aquest equip té l’ànima des de la qual es troba la fe: gua­nya­rem perquè un cop vist el par­tit d’anada tenim loca­lit­zat on pren­dre mal; gua­nya­rem perquè cada Cham­pi­ons neces­sita una victòria èpica; gua­nya­rem perquè el 1992 va ser con­tra el Kai­ser­lau­tern, el 2006 con­tra el Milan, el 2009 con­tra el Chel­sea, el 2011 con­tra el Madrid, el 2015 con­tra el Bayern, i aquest 2025 serà con­tra l’Inter; gua­nya­rem perquè convé rees­criure una pàgina històrica con­tra l’atra­ca­ment de la semi­fi­nal del 2010; gua­nya­rem perquè no saps perquè hi ha anys que saps que gua­nyaràs; gua­nya­rem perquè sols gua­nyar quan no tens por de per­dre; gua­nya­rem perquè si no gua­nyem serà una forma de gua­nyar en el futur; gua­nya­rem perquè hi ha històries de l’esport que pre­ci­sen de la victòria final per ser per­fec­tes; gua­nya­rem perquè ningú es pen­sava gua­nyar abans de començar a gua­nyar de nou; gua­nya­rem perquè quan el país més perd és quan més gua­nyem al camp de fut­bol; gua­nya­rem perquè després d’aquesta tem­po­rada ja hem gua­nyat molt abans de gua­nyar; gua­nya­rem perquè el món neces­sita veure que es pot gua­nyar amb els teus, i final­ment, gua­nya­rem perquè ara sí que els nos­tres fills poden enten­dre aque­lla feli­ci­tat sense parau­les de qui sent orgull d’un equip tant si gua­nya com si perd. Cap dubte: gua­nya­rem a Milà.