Crist­hian Stu­ani té una història amb el Girona emo­ci­o­nant. No tinc pre­sent ara mateix un idil·li d’un fut­bo­lista amb un club com el que pro­ta­go­nitza l’uru­guaià amb l’enti­tat blanc-i-ver­me­lla. I és que Stu­ani va ater­rar al Girona amb 30 anys l’estiu del 2017, amb una car­rera pràcti­ca­ment feta. Havia pas­sat per Danu­bio, Reg­gina, Lle­vant, Racing, Espa­nyol i Midd­les­brough, i va pre­sen­tar-se al club gironí sense fer gaire fressa, gai­rebé de pun­te­tes, per reforçar un con­junt que ales­ho­res havia aca­bat de pujar a pri­mera. Ningú, abso­lu­ta­ment ningú, podia pre­dir el que ha aca­bat pas­sant: que Stu­ani es con­ver­ti­ria en una lle­genda del Girona i que hau­ria de tenir, quan ple­gui, una estàtua a Mon­ti­livi. La samar­reta blanc-i-ver­me­lla fa gran Stu­ani i ell ha fet gran la samar­reta blanc-i-ver­me­lla. En el Girona ha ofert la seva millor versió fut­bolística, i amb ell el Girona viu el seu millor moment. Així, gai­rebé una dècada després, és el capità i ídol, el màxim gole­ja­dor històric i acu­mula ges­tes a pilots. A banda dels gols, que n’ha fet a dojo i han con­tribuït a dues per­manències (fa pinta que a tres), a un ascens i a una històrica clas­si­fi­cació per a la Cham­pi­ons Lea­gue, em quedo amb el gest de que­dar-se a segona A tres tem­po­ra­des, per retor­nar el club a pri­mera, quan hau­ria pogut mar­xar per con­ti­nuar com­pe­tint a l’elit. No es va moure, s’estima i s’iden­ti­fica amb la ciu­tat i el club, on con­ti­nua, amb 38 anys –a l’octu­bre en farà 39–, esti­rant el carro. El temps passa per a tot­hom i a ell li ha tocat dar­re­ra­ment tenir un paper més secun­dari, però l’ha accep­tat amb bona cara i dis­po­sat sem­pre a sumar. És un gran líder i Míchel s’hi ha aga­fat ara, en l’adver­si­tat, amb el des­cens amenaçant, i el charrúa no li ha fallat. Ahir, con­tra el Mallorca (1-0), va tor­nar-hi a ser per con­ti­nuar escri­vint capítols d’aquesta emo­ci­o­nant història, a la qual no s’entre­veu un final.