La derrota meravellosa

Ha plo­gut molt de l’última vegada que vaig jugar una par­tit de cos­te­llada de bàsquet amb juga­dors que tenien mínimes noci­ons tàcti­ques i apti­tuds tècni­ques. Jo em pen­sava que era Larry Bird perquè feia un tri­ple de cada qua­ranta intents, però, incapaç de rete­nir botant la pilota més d’un segon, el meu paper en el par­tit folk­lo­rista es limi­tava a pas­sar-la de seguida (ja se sap, fàcil al cos­tat) i, mal­des­tre de mi, a defen­sar o fer el blo­queig, car­re­gar-me de fal­tes matus­se­res con­tra els amics. És clar, no m’he atre­vit mai més a fer el ridícul.

Ho explico perquè han pas­sat els anys i la meva ignorància del joc con­ti­nua en el mateix punt. Ara té més delicte, perquè ja he cre­uat la província de Girona ani­mant la meva filla i he mirat bàsquet a Fon­ta­jau més sovint. Des de la meva més abso­luta admi­ració, escric aques­tes rat­lles per la gesta de l’Uni Girona, tot forçant la pròrroga després de per­dre a l’anada de 19 punts (que vin­dria a ser, si no vaig errat i que em per­do­nin els ente­sos, haver de remun­tar cinc gols). Un cop més, con­tra totes les adver­si­tats (hau­ria de fer rumiar a algú amb potes­tat per modi­fi­car calen­da­ris que tres juga­do­res de l’equip campió de la fase regu­lar no dis­pu­tin el play-off per anar als Estats Units).

Tot i que la gesta no va ser per­fecte, l’Uni ens va il·lusi­o­nar i ens va fer vibrar. Encara que sigui de poc con­sol, en la victòria que és der­rota orgu­llosa a Fon­ta­jau es forja la història mera­ve­llosa d’un equip.