Quina tran­quil·litat que ha donat al Girona la victòria con­tra el Mallorca! Fa una set­mana ningú, ni els més opti­mis­tes, podien dir que ho veien clar, però s’ha fet un gir de 180 graus. Bona part de la culpa la tenen dues lle­gen­des com Portu i, sobre­tot, Stu­ani. Ells dos s’han car­re­gat l’equip a l’esquena quan ha fet falta i ells dos l’han tret del pou. Els falta l’última empenta, que la faran. La seva apa­rició ha estat pro­vi­den­cial i sor­pre­nent. Molts s’hi afer­ra­ven des de fa set­ma­nes, tot i que res garan­tia que l’aposta sortís bé. L’ànima i l’estima pels colors eren l’únic aval, i ha resul­tat ser sufi­ci­ent. I això ha d’obli­gar a refle­xi­o­nar al club, espe­ci­al­ment a Qui­que Cárcel i el seu equip. Tot­hom que ha vis­cut el camí ha dit que el que fa gran al Girona és la família que es forma al ves­ti­dor, i d’això aquest curs no n’hi ha hagut ni ras­tre. En l’any de més riquesa econòmica, s’ha per­dut l’essència, sense cap gironí a la plan­ti­lla, i s’ha fallat en la recerca de talent de manera estre­pi­tosa. No s’ha de tenir por a assu­mir els errors come­sos. El que s’ha de fer és no tor­nar-los a come­tre, sobre­tot en un estiu en què hi haurà moltíssima feina –i neteja– a fer.

Per cert, que ningú oblidi que ara fa un any el Girona com­pe­tia per que­dar segon a la lliga con­tra un Barça que es merei­xia més que ningú, amb permís del PSG, gua­nyar la Cham­pi­ons. Araujo, la falta d’experiència i Mar­ci­niak ho han impe­dit. No hi ha con­sol pos­si­ble, però la tem­po­rada que ve pro­met.