Sobre el cel del Meazza
A aquestes altures, veure com, per assenyalar el cel, la majoria dels habitants del nostre hemisferi apunta enlaire com si la terra fos plana i l’anar a l’escola no servís de res, fa gràcia. Han passat, pel cap baix, 2.500 anys des que Tales de Milet, Pitàgores, Aristòtil i, sobretot, Eratòstenes de Cirene s’encaparren a dir-nos que és més aviat rodona i encara els mantenim la veu tan apagada com la Roma vaticana va voler, en fa cap a 500, quan la de Galileu defensava la de Copèrnic. El pòsit dels defensors de les arrels cristianes de la cultura europea no és cap altre que aquest i la prova d’alçar l’índex com si no hi hagués hemisferi sud ho constata.
En fi, que el cel és a tot arreu, fins i tot al Giuseppe Meazza, que és l’estadi del barri milanès de San Siro (oficialment, des del 2 de març de 1980, l’Stadio Giuseppe Meazza in San Siro), on dimarts d’aquesta setmana el primer equip masculí del Barça va tornar a caure sota la maledicció milanesa de la Champions; era el 6 de maig de 2025 i el partit de tornada de la semifinal que el Barça i l’Inter havien empatat a 3 a l’anada. La història ens diu que en el mateix estadi, el 20 d’abril del 2010, l’equip barceloní ja hi havia caigut, per 3 a 1, en una altra semifinal de la copa europea. Era l’any que la final es jugava al Santiago Bernabéu, el Futbol Club Barcelona aspirava a burxar-hi el propietari i es va haver de fotre. Qui alçaria el trofeu seria l’Inter de Mourinho, i va quedar-s’hi.
Els designis del cel, si és que encara ens entenem com uns terraplanistes, van jugar a la contra d’un club que el 28 maig de 2016 encara hauria de veure, en el mateix estadi i com a venjança, purga o burla del sacrilegi d’aquelles pretensions, la victòria del Real Madrid contra l’Atlético a la final de la seva 11a copa d’Europa, la primera de les tres consecutives de Zidane.
Creure ja les té, aquestes coses de poder engaltar pel broc gros els fets que s’avenen a l’interès narratiu de la història.
Disposats, però, a beure a galet, i deixant al cel el grial o el calze de la seva sacralització, podem continuar avançant de peus a terra, que deu ser la manera més raonable de passar pel planeta, per acabar prenent la copa d’Europa per les nanses (per les orelles, potser hauríem de dir, si la veiem com una orelluda).
Si fem present que el mateix estadi de què parlem és el que coneixem tradicionalment com a San Siro, veurem que la història dels déus també pot jugar a la nostra.
Com el déu Janus, el romà de dues cares denominador del mes que ens encara l’any, el camp on dimarts el Barça va caure pot veure’s des d’una altra banda sense haver d’apel·lar a l’esoterisme, perquè des de l’any 2000, l’estadi, propietat del municipi milanès, és gestionat conjuntament pel Football Club Internazionale Milano –els neroazzurri, per les franges negres i blaves de la vestimenta– i l’Associazione Calcio Milan –els rossoneri, per les roges i negres. Quan hi juguen els primers, és el Meazza; quan els segons, San Siro.
En el seu museu, dipositat a l’entrada en uns contenidors enormes, el nom del sant per identificar l’estadi deixa el de Meazza per terra. Passada la porta sota les lletres gegants de color carabassa de San Siro, el recorregut per les vitrines enfosquit com un terrari centra la vista amb un raig de llum en algunes etiquetes. La de la samarreta del mateix color amb el número 14 de Johann Cruyff lluïda per la selecció neerlandesa al mundial de l’Argentina del 1974 –que va perdre, però que pel bon joc encara es coneix com la taronja mecànica– i la que documenta la repassada de l’AC Milan al Real Madrid, a qui va avergonyir en aquest mateix estadi per 5 a 0 en una altra semifinal de la mateixa competició continental, el 16 d’abril de 1989. És clar que també hi ha la samarreta i les botes de Lluís Figo, que després de passar 5 anys al Barça i 5 al Madrid, va servir 4 anys a l’Inter per aclarir els conceptes: la jovenalla del Barça dimarts va perdre el camí de la glòria europea, no pas per la malastrugança del cel de Milà, ni les trapelleries dels déus amb l’arbitratge, sinó per creure massa en el joc i pensar poc en la mala bava.
