Fa encara no cinc mesos, Moncho Fernández era l’escollit per intentar treure del pou un Bàsquet Girona que tancava la classificació de l’ACB, amb dues victòries en onze jornades després d’oferir versions pèssimes. Només d’arribar, a més de la convicció de fer bo l’encàrrec que rebia, el gallec assumia i expressava a Fontajau el compromís, sense que ningú li ho demanés, d’aprendre el català. Amb la mateixa naturalitat –educació, respecte, integració a la terra que l’acull– amb què Míchel ho havia fet a Montilivi. Era fàcil fer el paral·lelisme, fins al punt que el Míchel català –que ahir va ressonar amb més força a l’estadi, per l’hospitalització del madrileny–, es va versionar ben aviat a Fontajau, que es va començar a il·lusionar amb un gener molt productiu.

Moncho és l’artífex d’una revolució contundent, molt necessària i alhora tranquil·la, amb només un parell de reforços en la plantilla perquè el tercer, l’esperat especialista en triples, ha estat un fiasco. I la casualitat, o no, ha volgut que la mateixa setmana que l’entrenador gallec es llancés a contestar preguntes en català –menys de cinc mesos després d’haver arribat a Girona–, l’equip fes el cim a Andorra, on va aconseguir l’onzena victòria, la que li obre les portes de la continuïtat, una temporada més, a la lliga ACB. El doble compromís assumit per Moncho poc abans de Nadal, dit i fet. La mateixa setmana, per cert, que Míchel contestava missatges en català des de l’hospital. Dos exemples.