El Barça femení va gua­nyar ahir, al camp del Betis, la desena lliga de la seva història, la sisena de manera con­se­cu­tiva. Aquest és el pri­mer títol gran de la tem­po­rada per a les culers, que un curs més aspi­ren a aixe­car el tri­plet, amb la final de la Cham­pi­ons con­tra l’Arse­nal i la de la copa con­tra l’Atlético a l’horitzó. El que hau­ria de ser una gesta històrica es per­cep gai­rebé com una rutina. Hem aca­bat nor­ma­lit­zant el que real­ment és extra­or­di­nari.

Que esti­guin a les por­tes d’aixe­car per ter­cera vegada en la història d’aquesta secció els tres títols –ho van fer el 2020/21 i el 2023/24– ens sem­bla espe­ra­ble, el guió que tot­hom pre­veu abans d’ini­ciar el curs. Això diu molt d’elles, però encara més de nosal­tres. Cal recor­dar que no estem veient un capítol més, sinó una època d’un pro­jecte amb un recor­re­gut tri­om­fal i dura­dor que és l’enveja d’altres grans clubs. Dei­xem de mirar el seu èxit amb la fre­dor de qui ja ho ha vist tot. Mirem-ho amb l’admi­ració i el res­pecte que es mereix. Man­te­nir la fam de títols, l’ambició i l’excel·lència any rere any, no és gens fàcil. Hi ha al dar­rere un tre­ball i una dis­ci­plina i constància admi­ra­bles, que es pot tras­lla­dar a altres aspec­tes de la vida.

Si nor­ma­lit­zem el que és extra­or­di­nari, dei­xem de valo­rar allò que real­ment trans­forma. I aquest Barça no només gua­nya par­tits i títols. Va molt més enllà.