El Barça de Flick és més cruyffista que el ‘dream team’
El Barça de Flick connecta amb l’instint més animal, amb els déus salvatges del plaer, amb el cotxe de James Dean anant a tota velocitat camí d’un penya-segat, amb el descontrol d’una ànima ballant a ritme de Suspicious minds, amb el que seríem tot nosaltres sense convencions socials, amb aquella matinada on vaig gaudir una falsa sensació d’eternitat al teu costat, amb el primer salt quan Max Weinberg engega la bateria del No surrender: el dia que ens vàrem dir un sí sense saber quin seria el nostre demà.
Per això aquest Barça és un equip alliberador per a un aficionat necessitat de cridar a ple pulmó enmig de valls abandonades, de tornar a sentir després d’anys d’apatia emocional, de trobar-se amb els dies en què tothom semblava senzill, de veure’s al mirall i ser capaç de llegir la coherència narrativa d’un relat edificat sobre els fonaments de sempre: Flick ha tornat a posar el Barça dins les coordenades vitals de la nostra felicitat compartida.
A partir d’aquí toca gaudir, ser conscient que la realitat és cíclica i que la felicitat rau a ser capaç d’esprémer el present quan el sol brilla en vertical i no deixa espai per a les ombres, de sentir la plenitud de l’orgull de guanyar amb els paràmetres irrenunciables, i de permetre que l’eufòria doni pas a maximalismes de qui es veu la propera dècada dominant el panorama futbolístic: la projecció hiperbòlica del futur ha de ser part de l’alegria d’aquests dies en què tot està permès, en què la prudència ha de ser desterrada i l’idealisme ha de formar part de les nostres converses de sobretaula.
Així doncs, a donar gràcies per haver gaudit tant, per haver viscut els partits grans com qui va a veure una obra de teatre de diàlegs picats, de guions versemblants per la credibilitat de la interpretació d’uns actors sublims, per haver tornat a compartir amb la família aquells instants de cohesió en què tothom crida sense ordre, en què un va corrents cap al passadís amb el perill de xocar contra la paret, l’altre va llançant coixins a l’aire desafiant l’equilibri de la làmpada, i alguns, sense saber perquè, s’apunten al caos pel gust de sumar-se a la festa col·lectiva: les victòries del Barça també ens ajuden a estimar-nos més i millor.
I sobretot, donar gràcies perquè el Barça de Flick ha estat més cruyffista que el dream team, ha portat a l’extrem allò que ens va fer esportivament grans i estèticament imbatibles, ha estat el radical absolut de la idea fent d’aquesta un dogma irrenunciable, ha fet del famós millor guanyar 5 a 4 que 1 a 0 una manera de viure, i és que, com deia Juan Villoro, ser d’un equip de futbol és la forma que un té d’escollir com viurà els diumenges a la tarda, i Flick ens ha recordat que el culer català, aquella persona de caràcter mesurada durant la setmana, ciutadà moderadament responsable i treballador efectiu, gaudeix realment del futbol quan hi veu el seu subconscient surrealista, o sigui, tot allò que intenta controlar per tenir una vida més o menys estable: la bellesa estètica del descontrol com a forma de trobar la victòria.
En definitiva, aquesta setmana és la de posar-nos roba maca, de caminar pel carrer amb un somriure d’imbècil, de forçar les converses de cafè per acabar allà mateix i elogiar una mica més l’equip, d’enviar-nos imatges del partit i mems de pilotes de platja Nivea, de pensar quines idioteses fèiem nosaltres quan teníem l’edat d’aquests jugadors, i sobretot, de regalar als nostres fills aquesta samarreta amb només dues franges de colors que és realment insuperable.
