El Giro viu aquest dimarts, en la seva 108a edició, la seva pri­mera etapa a Itàlia, després de les tres que es van dis­pu­tar a Albània de diven­dres a diu­menge, amb la con­tra­re­llotge entre­mig dels dos dies amb Mads Peder­sen (Lidl) gua­nyant a meta i ves­tint-se de rosa. Diu­menge, un gos cre­uava la car­re­tera a poc més de 2 quilòmetres de meta amb els equips llançant els seus cor­re­dors cap a l’esprint que gua­nyava el cor­re­dor danès, campió del món el 2019. Però la imatge de la jor­nada en la cursa ita­li­ana era la de Dion Smith (Inter­marché) a punt de ser dese­qui­li­brat per una de les cabres des­con­tro­la­des que pas­sa­ven d’un cos­tat a l’altre de la via, de la qual el neo­ze­landès n’havia d’aca­bar sor­tint pel marge dret, quan l’ani­mal li havia tocat la roda del dar­rere. Hores més tard a Ate­nes, en la final de la Cham­pi­ons que coro­nava l’Uni­caja, un gat pas­sava per la línia de banda quan que­da­ven 3:41 per aca­bar la segona mei­tat.

Hi ha dos tipus de ciclis­tes: els que han cai­gut alguna vegada i els que encara no. Ahir em van recor­dar que feia anys del meu canvi de cate­go­ria, bai­xant la collada de Toses quan un gat cre­uava la car­re­tera, s’atu­rava en veure’m i repre­nia el seu camí sense que pogués esqui­var-lo. Va tocar la roda del davant i el següent record cons­ci­ent que tinc és el d’estar aixe­cat amb dues per­so­nes d’allò més espan­ta­des, dema­nant-me d’on era i si volia que tru­ques­sin l’ambulància. Vaig repren­dre la marxa fins a casa i, en arri­bar-hi, vaig com­pro­var que el casc estava tren­cat. Hores després i ja a l’hos­pi­tal, era la clavícula, i la resta ja és història. Com el Giro a Albània.