Un fracàs no s’improvisa i la pilota no entra per atzar
L’altre dia, mentre celebrava el gol de Stuani a Valladolid, se’m van escapar unes llàgrimes. Eren d’alleujament, no pas d’alegria. No recordo haver patit tant des de la temporada en què Machín, amb el gran gol d’Eloi contra el Deportivo, ens va treure de l’infern del descens a Segona B. Del Parc dels Prínceps a demanar l’hora a Zorrilla.
Si som objectius, hem de reconèixer que mantenir-se a primera és una gesta, i aconseguir-ho durant quatre temporades seguides, una proesa. Les expectatives d’aquest any eren altes, però també és cert que les errades de gestió no ens han permès gaudir com tocava d’aquesta temporada de Champions. Al final, hem caminat per la cornisa, però, per sort, no hem caigut per l’espadat.
El mercat de fitxatges ha estat deficient. És el primer sense el suport del City Group i la majoria de les incorporacions no han estat a l’altura. El pitjor ha estat veure un equip poc cohesionat i jugadors desconnectats, com si allò no els afectés. Sort en tenim, de la vella guàrdia, el tangible que ens queda d’aquell orgull gironí, reduït ara a logos, samarretes i pòdcasts.
Espero que n’hàgim après tots, sobretot els que dirigeixen, entrenen, juguen, fitxen, però també els que animem, escrivim i opinem... El Girona només creixerà si som humils, autocrítics i exigents. Deia Joan Fuster que “un fracàs no s’improvisa”, i si ho apliquem al futbol, hem de dir allò de Ferran Soriano: “La pilota no entra per atzar.”
