Un crit per salvar la nostra història: Unió Esportiva Osor!

Després de noranta anys d’història, la UE Osor tanca la porta amb la nostàlgia per un futur que no arri­barà, amb l’orgull de dècades de fut­bol de pro­xi­mi­tat, amb l’amor de qui ha donat el seu temps per­so­nal per un pro­jecte com­par­tit, i amb la ràbia per les men­ti­des maquiavèl·liques d’un ajun­ta­ment que no vol afron­tar la neces­si­tat de refor­mar un camp perquè aquest relat segueixi enda­vant: la burocràcia tallant les ales dels que van pre­fe­rir somiar pel bé dels altres a viure gràcies als altres.

Per això ara és el moment de fer una oda a totes les UE Osor de les nos­tres vides, als clubs aixe­cats amb la il·lusió anònima de la gent d’un poble qual­se­vol, amb les hores inver­ti­des pel gust de fer comu­ni­tat, al tro­bar-se amb els veïns al camp com a excusa per escriure el relat com­par­tit d’un poble, al gest romàntic de viure el fut­bol com un joc col·lec­tiu d’esquena al bene­fici indi­vi­dual, al gol cri­dat al teu cos­tat perquè només tu i jo sabem de què estem par­lant quan cri­dem, a la feli­ci­tat de que­dar amb els amics per com­par­tir una causa sen­zi­lla: pas­sar el temps ple­gats i gua­nyar per a la satis­facció humil de la teva gent, només de la teva gent.

Així, doncs, en aquesta època sense color on tan­quen les fle­ques a mercè de grans cade­nes que for­ne­gen pa sense ànima, és neces­sari posar-se a davant de qual­se­vol crit que rei­vin­di­qui la feina llo­a­ble de qui regala el seu temps per donar una vida millor als seus, o sigui, per tots els noms i cognoms que han fet de la UE Osor un club amb noranta anys d’història, ves­tint-lo d’aquell vernís tan català d’arri­bar a l’excel·lència des de la història petita, des d’aquell llum mig obert de mati­nada que per­se­gueix il·lusi­ons en silen­cis, des d’aque­lla reunió intem­pes­tiva on es qua­dren els números per seguir amb l’impos­si­ble, des d’aquell pre­si­dent que és el pri­mer d’obrir els ves­ti­dors o ven­dre números, des dels sopars de final de tem­po­rada on es brin­dava per la satis­facció de la feina feta, des d’aquells juga­dors vin­guts de fora del poble que puja­ven a entre­nar-se pel tracte rebut, per la cali­desa, per l’únic i abso­lut bene­fici de ser una pedra més d’aque­lles històries que ens fan millors com a país: viure abraçat a aque­lles peti­tes coses que ens donen la feli­ci­tat.

A par­tir d’aquí, arri­bats al moment on la UE Osor ha jugat el dar­rer par­tit de la seva història gai­rebé cen­tenària, l’Ajun­ta­ment pot repen­sar-se la decisió o seguir enda­vant amb la volun­tat de tan­car el club des de l’omissió, el camí dels cínics que acon­se­guei­xen els objec­tius des de la dimissió de les pròpies obli­ga­ci­ons, però han de saber que amb aquest tan­ca­ment no hi per­den aquells que han donat la seva vida per la UE Osor, perquè, al final, són per­so­nes que hi dedi­ca­ven temps per­so­nal i com a molt hi per­dien diners perquè tirés enda­vant aquest pro­jecte amb nom de poble, i tam­poc hi per­den els mem­bres de l’Ajun­ta­ment que han faci­li­tat el tan­ca­ment del club perquè l’elec­to­ra­lisme és saber ven­dre un relat i ja el reto­ca­ran per a bene­fici propi, sinó que aquí només hi perd el poble i la seva gent.

En defi­ni­tiva, qual­se­vol vila que deixa esca­par espais on les per­so­nes puguin tro­bar-se per com­par­tir una causa comuna, va dei­xant esca­par la seva iden­ti­tat, el seu nom, la seva raó de ser, el seu llen­guatge sin­gu­lar, una manera de viure i con­viure, un ima­gi­nari col·lec­tiu sobre el qual cons­truir un relat com­par­tit, i també un crit èpic que sem­pre que­darà entre aquells que esti­mem el roman­ti­cisme del fut­bol dels nos­tres: Unió Espor­tiva Osor!