Dissabte passat, l’Arminia Bielefeld va perdre contra el VfB Stuttgart en la final de la 82a edició de la copa alemanya de futbol (DFB-Pokal). Aquesta vegada, l’equip de Stuttgart no va subestimar els de tercera i va satisfer la seva fam per qualificar-se per a la Lliga Europa de la UEFA la temporada vinent. Vint-i-vuit anys després, va tornar a aconseguir la copa. Tot i això, no va poder evitar un gol contrari en el minut 82. El primer gol d’un equip de tercera en la final de la copa alemanya. Un petit gest històric, malgrat no guanyar, i que va posar els jugadors de Stuttgart nerviosos i va fer-los marcar un gol propi. Amb el final del partit, es van acabar les oportunitats i els riscs.

L’entrenador del Bielefeld va expressar la seva decepció. I, amb aquesta declaració, la seva ambició. Era realista? El fet d’haver arribat fins a la final li obria la possibilitat. L’ambició indica una especulació i que, a vegades, es dona a la zona grisa de la possibilitat poc probable. Què va moure, si no, els 74.000 espectadors a omplir l’Estadi Olímpic de Berlín? Ara bé, sense ambició, cap equip no hauria aconseguit res.

Tot plegat em fa pensar en les regles no escrites del futbol. La posada en moviment és el requisit per aconseguir quelcom, encara que sigui un progrés minso. No sempre es pot guanyar. Potser l’equip contrari és senzillament millor. Les oportunitats davant la porteria no aprofitades són sancionades. Amb 90 minuts, l’equip ha de donar-ho tot, emperò bé. La passió encén simpatia, però aquesta no sempre compensa les mancances tècniques. I el gol d’honor sadolla l’ànima.