És un revés rere l’altre. N’hi ha que no ens poden venir de nou si tenim una mica present la història, però quan s’encadenen amb tanta rapidesa arribes a sospitar que ho tenen tot pensat i programat. I que, com aquell rival que no en fa prou guanyant-te sinó que vol golejar-te i trepitjar-te, aprofiten la resignació, l’ensopiment i la fatiga amb què ho hem anat entomant, lluny com mai de l’efervescència de l’1-O que ens animava a sortir al carrer tant com fes falta, per fer més profunda la ferida.

La setmana del revés a l’oficialitat del català a Europa i de la sentència de Sixena ha coincidit amb una doble cita de les seleccions nacionals de futbol, la masculina i la femenina, a l’estadi Johan Cruyff. Emmarcades en els actes de celebració del 125è aniversari de la Federació Catalana de Futbol. La trempera pels partits de la selecció va assolir el seu punt àlgid molt abans que els anhels d’independència entressin de ple a l’agenda política. Després d’un Catalunya-Euskadi amb més de 50.000 persones al Camp Nou el 2015, ja va anar de baixada, entre altres coses perquè la reivindicació anava força més enllà que mostrar estelades i fer càntics en un camp de futbol un cop l’any. I cada cop que tornem a jugar, ens hem d’acabar preguntant si val la pena.

Si els amistosos sempre tenen un interès relatiu, programar-los a final de temporada, després de calendaris carregadíssims de cites competitives i amb tensió, ho fa encara més difícil d’empassar. No hi ha un problema de noms ni de nivell. Els futbolistes citats s’ho prenen amb il·lusió i n’hi ha que fan esforços per ser-hi. Les convocatòries feien prou goig, bo i sabent que ni els millors ni les millors hi podrien ser perquè tenien partits amb l’espanyola. En la masculina, va fallar a última hora Gerard Martín, perquè es veu que era incompatible jugar un amistós dimecres i concentrar-se amb l’equip espanyol sub-21 al cap de tres dies. No va jugar, però el lateral era a la graderia del Johan; estrany que no li ho vetessin, que hi havia risc que caigués escales avall i no pogués ser dissabte a Las Rozas.

Ens agradi o no, ara costa Déu i ajuda que un estadi amb 6.000 seients faci goig per veure un partit de Catalunya. Ja s’entén que som en una altra fase; el problema és endevinar exactament en quina. I, sobretot, definir a què volem aspirar, i qui vol assumir-ne el lideratge, si és que algú es creu que hi ha camí per fer.

Precisament la pilota basca viurà un moment històric aquest mes, perquè Euskadi i Espanya, si no hi ha cap gir de guió, es veuran les cares per primer cop en una competició oficial internacional. Alguna federació catalana mirarà de fer un pas similar i obrir alguna escletxa, per petita que sigui? El reconeixement internacional de l’esport català és, de fet, un dels eixos clau amb què presentava ahir la nova legislatura la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. Veurem quin recorregut poden fer i si l’esport ens il·lumina. Tant de bo. Tampoc estem per imaginar escenaris il·lusos. Ens conformarem amb poc. Com no haver de tornar a passar vergonya per un vídeo tan esperpèntic com el que va mostrar la Federació Catalana de Futbol, amb imatges plenes de banderes rojigualdas, per promocionar –a dos dies del Catalunya-Xile– el partit que les espanyoles jugaran avui a l’RCDE Stadium contra Anglaterra. Què els costava estalviar-se un acte tan explícit de sucursalisme? Massa anestèsia.