Opinió

Colla més, Tebas

Fins ara, més o menys ho podíem intuir. Ara, però, amb el mer­cat de fit­xat­ges movent tímida­ment la cua, ja podem afir­mar amb una certa rotun­di­tat que l’aposta d’èxit del Barça per una gene­ració de joves des­bor­dants de talent és con­seqüència bàsica­ment d’una atza­rosa fata­li­tat. Perquè per molt que ens ho vul­guin fer creure els adu­la­dors ofi­ci­als a còpia de repe­tir-ho un dia sí i un altre també, en dar­rera l’eclosió dels Cubarsí i com­pa­nyia en el pri­mer equip no sem­bla haver-hi una aposta estratègica de club que s’hagi con­ver­tit en dogma, inde­pen­dent­ment de les cir­cumstàncies. No. Ha estat el fet d’estar més pelats que una rata, amb les con­següents res­tric­ci­ons impo­sa­des per LaLiga a l’hora de fit­xar, el que ha empès la junta de Laporta a haver de con­ver­tir l’adver­si­tat en una opor­tu­ni­tat i fiar-ho tot a uns nois del plan­ter que, pos­si­ble­ment, en una con­jun­tura econòmica més favo­ra­ble no hau­rien tin­gut les por­tes tan ober­tes de bat a bat. Per exem­pli­fi­car-ho amb un nom triat a l’atzar, hi ha dub­tes més que rao­na­bles per creure que, si s’hagués tin­gut la capa­ci­tat per fer-ho, els ges­tors del club no hau­rien optat en pre­tem­po­rada per incor­po­rar un mig del per­fil de Mikel Merino abans que fer una tria des­a­com­ple­xada, i per tant política, pel que ales­ho­res no eren més que pro­me­ses ingents de la Masia com ara Marc Ber­nal o Marc Casadó.

Ara, però, que el Barça sem­bla estar en dis­po­sició de recu­pe­rar un cert marge per assal­tar el mer­cat, és quan aflo­ren les sus­picàcies. Tor­na­rem a caure en vicis del pas­sat, exem­pli­fi­cats en aque­lla pràctica tan nos­trada del “fit­xar per fit­xar”? Pel que lle­gim aquests dies, tot indica que per aquí anem. En aquest con­text, el nom que ens assalta el cap és el de Joan García, excel·lent por­ter, però que ara ens diuen que podria aca­bar ves­tit de blau­grana atès que es tracta d’una “opor­tu­ni­tat de mer­cat”, que bàsica­ment és el mateix argu­ment que fan ser­vir els que van fol­rats d’armi­lla per jus­ti­fi­car que s’han com­prat uns texans nous, quan ja en tenen 38 pen­dents d’estre­nar a l’armari. El pro­blema és que el Barça no es pot per­me­tre capri­cis perquè con­ti­nua sent un club amb l’eco­no­mia a pre­cari, i més encara amb la fac­tura del nou estadi pen­dent de pagar, i per tant els qua­tre duros que puguis arre­ple­gar pot­ser s’han de des­ti­nar més aviat a unes saba­tes —un davan­ter que pugui jugar per l’esquerra i de 9 o un late­ral dret— que és la part de ves­tu­ari de la qual vas més coix.

El moment és ara, ja que el club està en un moment idoni per fer un canvi cul­tu­ral i de men­ta­li­tat que sigui real­ment trans­cen­den­tal i tren­ca­dor en clau de futur. Les victòries cul­ti­va­des enguany gràcies a uns nois de la casa, empel­tats de bar­ce­lo­nisme i amb una con­nexió molt genuïna amb la gra­de­ria, refer­men que aquest és el camí com a ins­ti­tució per ser com­pe­ti­tius i reco­ne­guts alhora. Masia i més Masia. Cal tirar per aquí, en lloc de reclu­tar un Digne, André Gomes —una altra “opor­tu­ni­tat de mer­cat”, recor­den?”— o un Vitor Roque de la vida que l’únic lle­gat que han dei­xat és en forma d’hipo­teca. Meta­bo­lit­zar, però, aquesta nova visió entre direc­tius i massa social segu­ra­ment exi­girà temps; per tant, només ens queda enco­ma­nar-nos a Javier Tebas per dema­nar-li, o si cal implo­rar-li, que no afluixi i con­tinuï collant fort, i per molts anys, amb això del fair-play. Perquè els Diego Koc­hen, Andrés Cuenca o Jofre Tor­rents de torn també dema­nen pas.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)