Abo­cats al negoci de la imme­di­a­tesa com qui llença les dei­xa­lles en una tri­tu­ra­dora, ens passa per alt la lliçó de la final de la copa d’Europa feme­nina de fut­bol dis­pu­tada el 24 de maig a Lis­boa. Ni sem­bla que les noies hagues­sin vist els dar­rers minuts del par­tit del 6 de maig, on els nois van per­dre a Milà la semi­fi­nal de la versió mas­cu­lina del mateix tor­neig, ni que l’ànsia col·lec­tiva de gua­nyar les empenyés gaire.

Tam­poc no cal, doncs, res­pon­sa­bi­lit­zar-les de res més que de la part comuna que els per­toca, és clar.

O és que els espor­tis­tes del gènere que siguin no són cons­ci­ents del que repre­sen­ten quan par­ti­ci­pen en com­pe­ti­ci­ons dites inter­na­ci­o­nals o és que l’Inter els va ense­nyar el que per­dem, quan va mar­car en els dar­rers minuts el gol que forçava la pròrroga del par­tit que hau­ria permès als juga­dors del Barça enlai­rar l’emblema del Més que un Club per damunt dels caps d’Europa en la final de la UEFA Cham­pi­ons Lea­gue cele­brada a Múnic, on fa set dies el PSG prou que va fer vole­iar el seu per vin­di­car-se: Ici, c’est Paris!, exclama.

No, ni el Barça mas­culí no va ser a la final, ni elles, que sí que van dis­pu­tar-la, no van fer res més que mos­trar al món allò que ens falta. I d’aquí, la lliçó que en podem treure. Altra cosa seria pen­sar-nos que són aquests nois i aques­tes noies els qui ens han de treure les cas­ta­nyes del foc (o els espor­tis­tes de qual­se­vol gènere, o qual­se­vol per­sona sor­tida de casa que excel·leixi en qual­se­vol dis­ci­plina dels afers del món).

Fent memòria, recor­da­ran que els nois gua­nya­ven per 2-3 a tres minuts pas­sats del temps regla­men­tari i que en l’última jugada, just quan ja començàvem a cele­brar el pas a la final muni­quesa, Dum­fries es va des­fer amb con­tundència de Gerard Martín als tres quarts del camp en una acció on sem­blava haver comès falta, va avançar per la dreta, va cen­trar i Acerbi va enviar-nos l’opor­tu­ni­tat de vin­di­car-nos a fer punye­tes. Estem ente­sos: l’àrbi­tre podria haver atu­rat la jugada xiu­lant la falta, però encara és més clar que el cap dels juga­dors blau­grana, en aquells dar­rers minuts mila­ne­sos fatídics, va con­fiar més en la for­ma­li­tat del joc que no pas en les regles de la victòria. Reco­nei­xent-ho, al final, aba­tuts, van decla­rar que, joves com són, n’havien d’apren­dre i que es pre­nien gua­nyar la Cham­pi­ons com un deute. No sola­ment els juga­dors; fins i tot l’entre­na­dor, Hansi Flick, que si ha demos­trat res és una gran madu­resa, va con­ju­rar-s’hi diven­dres pas­sat; és a dir, no fa ni vuit dies.

Amb més experiència, perquè venien de gua­nyar-ne dues de segui­des, de finals de la com­pe­tició euro­pea, les noies van aca­bar enso­pe­gant amb la mateixa pedra. No ho hauríem d’haver de dir, però el fut­bol femení sem­bla tres­car pel mateix camí que el dels homes.

Dir que és dece­be­dor és poc, perquè ja havien mos­trat indi­cis que s’apun­ta­ven al pedre­gar de la fama, dels nego­cis i, tret d’algu­nes ben poques excep­ci­ons (tal com les mas­cu­li­nes, ves) de ven­dre’s l’ànima al dia­ble amb l’excusa del dret en igual­tat de con­di­ci­ons a poder senyo­re­jar com un mas­cle (la bai­xada de pan­ta­lons a les com­pe­ti­ci­ons de la fede­ració espa­nyola les per­se­guirà sem­pre i els enganys publi­ci­ta­ris de pro­duc­tes de con­sum explo­tant la cara bonica de la seva imatge pública ja les comença a equi­pa­rar als grans ídols de la idi­o­tit­zació gene­ral bàsica).

És, més aviat, alliçona­dor, que elles també digues­sin que esta­ven aba­tu­des i es pren­gues­sin com un deute tor­nar aixe­car la copa a Europa, després de per­dre per un gol mal defen­sat un par­tit jugat com si no hagues­sin après que per gua­nyar, també cal con­treure el deute de voler vèncer.

Zig­za­gue­jant entre la gespa de la prada com l’ado­les­cent gràcil hi salta en el poema sobre el ten­nis de Josep Car­ner, ens durà col·lec­ti­va­ment a tor­nar a viure d’il·lusi­ons i al crui­xir de dents de les pata­ca­des.