Tot i que seria el més nor­mal, no és gaire habi­tual que els dos pri­mers caps de sèrie arri­bin a la final d’un gran eslam en el qua­dre mas­culí i menys en el femení, en què les tra­ves­ses són sem­pre més com­pli­ca­des, com ha pas­sat a Roland Gar­ros. En homes, però, es veia venir que Jan­nik Sin­ner i Car­los Alca­raz eren els més forts, tot i que des d’una pers­pec­tiva romàntica hi havia ganes que Novak Djoko­vic, de 38 anys, s’aco­miadés, o no, de París amb un quart títol a l’argila fran­cesa. De fet, l’estiu pas­sat hi va gua­nyar l’or olímpic superant Alca­raz, l’encara vigent campió de Roland Gar­ros. El millor juga­dor de tots els temps tran­sita per la part final de la seva car­rera amb orgull, deter­mi­nació i una gran intel·ligència tàctica que afe­geix a la seva tècnica. També es fa un tip d’esbu­fe­gar. Coses de l’edat. Sense aques­tes vir­tuts es faria impos­si­ble expli­car el seu tri­omf memo­ra­ble con­tra l’ale­many Ale­xan­der Zve­rev en els quarts i la resistència que va ofe­rir con­tra Sin­ner a semi­fi­nals, tot i aca­bar caient en tres sets. La seva resiliència, amb els seus fills ani­mant-lo a la gra­de­ria, és una lliçó per a les noves gene­ra­ci­ons. L’home que més ha gua­nyat, va rei­te­rar que sap per­dre amb el cap ben alt mal­grat la seva infe­ri­o­ri­tat. L’italià va donar la sen­sació de supe­ri­o­ri­tat. Mal­grat tot, Nole, com­pe­ti­dor afer­ris­sat, va rega­lar als seus segui­dors un gran par­tit. Pugui aug­men­tar o no el seu compte de 24 gran eslams gua­nyats, viu un ocàs de car­rera admi­ra­ble.