Em con­ti­nua mera­ve­llant la capa­ci­tat que té el fut­bol d’engen­drar juga­dors espe­ci­als, sin­gu­lars. Alguns, però, no van més enllà d’algu­nes llam­bre­ga­des geni­als o d’una o un parell de tem­po­ra­des de domini. Després hi ha els juga­dors únics, capaços de fer una car­rera sen­cera dei­xant una pet­jada ines­bor­ra­ble. Els podem bus­car a prop i recents, com ara Ini­esta. O més lluny, posem per cas Zidane. O alguns que flo­rei­xen en àmbits fut­bolísti­ca­ment hos­tils, com Roberto Bag­gio. I després hi ha els incom­pa­ra­bles irre­pe­ti­bles. Ja ho sabem, el podi dels millors: Pelé, Cruyff, Mara­dona i Messi. La irrupció de Lamine Yamal és una mera­ve­lla que el fut­bol encara no ens havia mos­trat. És l’impacte més bèstia des de Messi, i encara més precoç que l’astre argentí. Ningú abans havia mos­trat tan­tes coses dife­ren­ci­als en tan poc temps com ja ha fet el noi de Roca­fonda. No cal eti­que­tar en ter­mes històrics un noi de 17 anys, però tam­poc s’han de mini­mit­zar les fona­men­ta­des expec­ta­ti­ves que està gene­rant. No és només el que fa quan surt al camp de fut­bol, és la per­so­na­li­tat que mos­tra men­tre creix la seva dimensió fut­bolística.

En el punt en què a mol­tes estre­lles emer­gents se’ls ha men­jat la pressió, ell la des­a­fia, per superar rep­tes que li fan pujar gra­ons en l’escala de la cre­di­bi­li­tat. Sere­na­ment, tran­quil·lament. Com si tot ple­gat fos només un joc. I no ho és, ja ho sabem. Però a Lamine Yamal, si li diuen que es juga la Pilota d’Or en l’enfron­ta­ment directe amb Ous­mane Dembélé, ell admet: “Si voleu que ens ho juguem dijous, doncs ens ho juguem dijous.” I ja va res­pon­dre al camp. Si algú es pre­gunta si estarà a l’altura en els par­tits impor­tants, no només s’ho agafa com un estímul, sinó que es car­rega l’equip a l’esquena per sor­tir de les difi­cul­tats i arri­bar a l’èxit, indi­vi­dual i col·lec­tiu. Fins i tot els més pru­dents i els que saben de la volu­bi­li­tat del fut­bol i que l’elogi sol debi­li­tar ja no defu­gen l’elogi a Lamine Yamal.

I tota aquesta sana ambició que té és fruit de la il·limi­tada con­fiança que ell mateix té en la seva capa­ci­tat. El que ell ja sap és el que està veient ara el món del fut­bol. Tots anem a remolc d’ell. Em va cau­sar molt impacte un vídeo a les xar­xes amb una desena de juga­dors de l’Inter de Milà res­po­nent quin havia estat el juga­dor de la tem­po­rada més impa­ra­ble; tots deien: “Lamine Yamal”. O la decla­ració de Didier Desc­hamps després de l’Espa­nya-França de dijous: “Ningú aquesta tem­po­rada ha tro­bat la manera d’atu­rar Lamine Yamal.” Efec­ti­va­ment, amb la pilota als peus és impre­dic­ti­ble, amb una agi­li­tat gai­rebé líquida per esco­lar-se entre els rivals. I men­tre amaga, acce­lera, frena, can­via de sen­tit i torna a dri­blar i s’escapa de tres defen­ses, té la capa­ci­tat de radi­o­gra­fiar tot l’entorn per deci­dir si el que farà serà xutar, pas­sar curt o cen­trar llarg o tor­nar a començar. O sigui, triar la millor solució. Això, ho hem de tor­nar a recor­dar, amb 17 anys. La seva com­prensió genèrica del joc i la lec­tura con­creta del par­tit sem­blen sobre­na­tu­rals trac­tant-se d’un menor d’edat. Amb el que supo­sen totes dues coses en la for­mació per­so­nal i fut­bolística, en el seu tra­jecte de per­dre la por en una plaça de Mataró a la millor acadèmia del món del fut­bol que és la Masia, el fut­bol té una joia única. I la Pilota d’Or, la hi donin o no, no can­viarà res del que ja és.

A hores d’ara ja és més que un juga­dor espe­cial, sin­gu­lar. També sem­bla per sobre dels únics, perquè ja és incom­pa­ra­ble. Serà irre­pe­ti­ble si, amb el temps, es pot mesu­rar amb el llistó de Messi. O sigui, amb gols, constància, con­tinuïtat i, sí, els títols més grans. Ja ho veu­rem. De moment, l’ara és de Lamine Yamal. I ho diu tot­hom, fins i tot Cris­ti­ano.

I un últim apunt. Que, de tot l’uni­vers, el nou geni del pla­neta Fut­bol hagi tor­nat a caure al Barça pot sem­blar sobre­na­tu­ral. O pot­ser no...