Nosaltres així no juguem

Pos­si­ble­ment perquè hi tinc un vin­cle fami­liar, perquè em cap­tiva l’estany i el seu entorn, o pot­ser perquè m’avor­ria en aquell moment inten­tant res­guar­dar-me de la calor, fa uns dies vaig topar de mor­ros amb un comu­ni­cat de l’Atlètic Banyo­les. Sí, d’un club humil que fa temps que engega ini­ci­a­ti­ves i tre­ba­lla inces­sant­ment per ofe­rir fut­bol als més joves, for­mació als petits i un punt de tro­bada per pas­sar-ho bé per als qui ja no són ni una cosa ni l’altra. L’enti­tat del Pla de l’Estany es quei­xava amar­ga­ment del mal afer dels més “grans” a l’hora de fer fal­ses pro­me­ses o pro­me­ses incom­pler­tes a juga­dors de la base venent un pro­jecte espor­tiu. Amb el títol de “Nosal­tres així no juguem”, l’Atlètic Banyo­les volia donar visi­bi­li­tat a un pro­blema que es tro­ben la majo­ria de clubs locals i les difi­cul­tats que els genera per­dre juga­dors que després veuen com aca­ben, al cap de poc temps, en altres equips o retor­nant amb la cua entre les cames perquè el “fum al final és fum”. Amb l’objec­tiu de trans­me­tre uns valors con­crets i for­mar juga­dors que arri­bin al pri­mer equip del club –“no pas del Manc­hes­ter Uni­ted”, resa el comu­ni­cat irònic però didàctic–, l’Atlètic Banyo­les clama al cel per la difi­cul­tat que es troba com a ins­ti­tució, a més dels entre­na­dors i for­ma­dors que en for­men part, que han de tram­pe­jar difi­cul­tats que posen en perill el desen­vo­lu­pa­ment de l’enti­tat i, sobre­tot, dels nens i nenes del poble i roda­lies. Això sí, amb clubs així, tot­hom pot que­dar tran­quil.