Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha aca­bat. S'ha aca­bat el somni de gua­nyar un títol que per­metés al Barça afron­tar la reno­vació, la necessària i ina­jor­na­ble posada al dia del millor equip de la història del club, amb una certa tran­quil·litat. S'albi­ren temps de tur­bulències perquè als dos fra­cas­sos espor­tius –Cham­pi­ons i copa– s'hi sumen la diver­si­tat de fronts oberts que té la direc­tiva. No pot ser casu­a­li­tat que els blau­grana hagin per­dut en una set­mana tres par­tits seguits –tots vitals–, un fet que no succeïa des de febrer del 2003, fa més de 10 anys. Tata Mar­tino va insis­tir en l'ali­ne­ació de qua­tre cen­tre­cam­pis­tes en detri­ment d'un davan­ter (Cesc en comp­tes d'Ale­xis o Pedro) i el Barça va tor­nar a ser tan pre­vi­si­ble com en el par­tit que li va cos­tar l'eli­mi­nació de la Cham­pi­ons o en la der­rota a Gra­nada, que l'ha dei­xat a expen­ses del que facin l'Atlético i el Madrid en la lliga. El gol de Marc Bar­tra a la sor­tida d'un córner va fer pen­sar que el Barça se'n podia sor­tir i, al final, un xut al pal de Ney­mar podria haver pro­vo­cat la pròrroga. Però el fet cert és que al Barça li va tor­nar a fal­tar gas, idees. No es pot pas dir que no hi poses­sin ganes, però mai van ser supe­ri­ors al Madrid, que, vivint dels errors blau­grana, es va fer un tip de con­tra­a­ta­car.