Molta emoció i poques o cap innovació

El mun­dial de Bra­sil ha arri­bat a la fase defi­ni­tiva sense que cap selecció hagi apor­tat alguna inno­vació tàctica que hagi de per­du­rar en el temps o que hagi de crear tendència en el futur imme­diat. La manca de qua­li­tat ha estat com­pen­sada, en molts par­tits, per l'emoció d'uns finals tre­pi­dants, d'anada i tor­nada, amb pròrro­gues de resul­tat incert i amb llançaments de penals no aptes per a malalts del cor. Punt i a part es mereix el cop d'efecte de Louis van Gaal quan va subs­ti­tuir el por­ter titu­lar per fer entrar un espe­ci­a­lista a atu­rar penals. Hi ha hagut, com sem­pre, equips que han sorprès perquè han superat les seves pròpies expec­ta­ti­ves, com ara Costa Rica, i d'altres que han fra­cas­sat estre­pi­to­sa­ment, com Espa­nya. La Colòmbia de Peker­man ha estat, pro­ba­ble­ment, la que ha fet un fut­bol més des­a­com­ple­xat i ofen­siu, fins que es va tro­bar amb el Bra­sil, que la va desac­ti­var al més pur estil Sco­lari. A Suïssa, França i els Estats Units els ha fal­tat aquell punt d'ofici –i d'ambició en el cas de les dues pri­me­res– neces­sari per arri­bar a la fase final. El Bra­sil, sense Ney­mar; Ale­ma­nya, que no acaba de ser la màquina per­fecta que s'espe­rava; l'Argen­tina, que ho fia tot a Messi, i Holanda, con­vençuda que el fut­bol li deu un títol, es juguen la copa del món.