Des de temps gairebé immemorials que he intentat posar de manifest el valor més que simbòlic que tindria que els esportistes d'elit que senten que el seu país és el meu i volen que sigui una realitat plena ho manifestin. Si a mi, algun eixelebrat ja m'ha dit de tot emparant-se en aquella fal·làcia que no es pot barrejar esport i política, ja m'imagino la mandra que els fa a les estrelles de l'esport posar-se en aquest jardí. Però alguns ja van vencent temors i tabús. I com que me n'he fet un tip, de reclamar-ho, el meu reconeixement a Gerard Piqué i a Xavi Hernández per ser a la V. Tant de bo que, ara que aquests astres de l'esport han fet caure el mur de la indiferència, apareguin molts imitadors.

La imatge de Gerard Piqué amb el seu fill Milan i fins i tot la de Xavi intentant passar desapercebut tot i ser conscient que no és possible tenen una força que hauríem de començar a valorar. En una reivindicació tan democràtica, tan justa com la de posar el futur de Catalunya en mans dels catalans, tots som importants. Dijous passat en vam tenir una prova palmària. Però la implicació dels que tenen la vida resolta, que no tenen cap necessitat més enllà dels seus sentiments, de la seva consciència o de la seva educació és un cop de mà molt rellevant perquè les elits de la resta de sectors –sobretot l'empresarial, tradicionalment poruc i reticent a qualsevol canvi que sempre interpreta com un risc– obrin els ulls a una realitat que només pot ser millor si ens emancipem nacionalment.

M'és igual si Piqué feia publicitat de qui el paga. Anava de groc, que era el que tocava. O si Xavi passava desapercebut. Benvinguts a la causa. Però d'estrafolaris –per ser benèvol– n'hi ha a totes bandes i des d'un pretès món independentista critiquen els dos jugadors. Mal si no hi van, mal si hi van, perquè hi van tard. O els jutgen botiflers per haver jugat amb Espanya. Tanta radicalitat m'espanta. No són temps de pureses, sinó de sumar. Seguint els postulats d'aquest món heavy, la capa independentista continuaria sent d'un 25 per cent. Repeteixo, tots som necessaris, els de cor, els de cap, els de butxaca i els evolutius.

M'importa ben poc el teu color, la teva religió, la teva condició social, la teva feina, orientació sexual, si ets anarquista o ultraliberal, si vius a pagès o al nord de la Diagonal. Tinc clar que hi ha un bé superior que cal preservar i m'agradaria que tu ho compartissis amb mi el 9-N. Tu eres dijous passat a la V. T'hi vaig veure. Com Piqué. Com Xavi. Com Josep Maria Bartomeu, tot i que podríem discutir si el Barça, institucionalment, compleix la funció d'estar “al costat del que decideixi el poble de Catalunya” com repeteixen sovint els seus directius. Com tot l'esport català, amb una representació institucional enorme. I, per cert, els estrafolaris poden fer soroll però són pocs, poquets. De fet, no en vaig ni sentir ni veure cap al tram 31.