Amics, ja no hi ha marxa enrere. El poder espanyol –allò dels tres poders ja és història– ha dinamitat tota possibilitat d'entesa basada en la confiança. Haurà de ser, si és que ha de ser, una entesa feta d'igual a igual, sense submissions legals, sense cartes marcades, sense superioritats per drets de conquesta. Serem millors veïns que súbdits, però primer haurem d'esdevenir veïns.

I ho aconseguirem. El degoteig és imparable. Els esportistes, generalment poc receptius a mullar-se, van fent el pas. Alguns, clarament per marxar. D'altres, concentrats en el dret de votar. Aquesta setmana, Pedro Martínez, Víctor Sada, Roger Grimau...

Aquest procés triomfarà perquè hi ha unitat. Una unitat aclaparadorament majoritària, que no vol dir unànime ni cal que ho sigui. L'11-S va tornar a ser l'èxit de la cita anual, però les concentracions d'aquest dimarts de rebuig als recursos del govern del PP, convocades amb poques hores, deixen cada cop més en fora de joc l'immobilisme del govern espanyol, que ja s'hauria d'adonar que, com més tiba, més resposta té. I ja ha traspassat la ratlla tantes vegades que només podrà triar entre una separació pactada i ordenada que només farà mal als troglodites i una trencadissa amb conseqüències per a tothom, les pitjors, per a Espanya, que no podrà pagar el seu deute en la vida. I aleshores, serà quan la ciutadania espanyola es rebel·larà contra els seus dirigents actuals.

El procés triomfarà si es manté la unitat. No tots els companys de manifestació són independentistes de soca-rel. Ni tan sols sobiranistes de cor. Però els uns i els altres ens necessitem com a companys de viatge i, mentre no ho perdem de vista, serem imparables.

La classe política –en aquest cas catalana–, habitualment menyspreada i degradada al món dels objectius espuris– està donant en l'últim any una lliçó mantenint l'objectiu comú. De la unitat popular, a la unitat política. Arribats fins aquí, si algú s'espanta i baixa del tren, sap que el càstig ciutadà que rebrà la seva formació superarà amb escreix el risc que s'haurà estalviat.

I explico tot això perquè, tornant de la concentració al davant de l'ajuntament no podia deixar de pensar com de lluny s'ha arribat en la qüestió de l'acció de responsabilitat del Barça, massa. S'ha anat a judici, ni més ni menys. Insòlit, entre antics companys de junta directiva. Si està justificat o no, es veurà amb la sentència. Però segons el sentit de la resolució judicial, la mínima unitat d'acció exigible s'haurà esquerdat per a molt de temps. I això farà el club més dèbil, si no ho és ja ara. Les assemblees a la búlgara del Madrid –exemple de com funcionen els mecanismes del poder espanyol– són detestables, però entre això i la tendència autodestructiva del Barça hi hauria d'haver un terme mitjà. Per preservar la unitat. Perquè aquest episodi judicial, evitable de totes totes, és equivalent a tenir un conseller del govern que filtra l'estratègia a l'Abc.