Esperit amateur: el gust per jugar

Juan Román Riquelme no jugarà més a fut­bol. Com a mínim això asse­gura, però no pas­sarà ni un dia fins que torni a fer-ho. Serà segur a Don Tor­cu­ato, al nord del Gran Bue­nos Aires, el seu lloc en el món. I serà amb aquells per a qui Riquelme és Román a seques. Ha estat així tota la vida. Fins i tot en la ple­ni­tud del Boca Juni­ors de Car­los Bianchi era així. Jugava un par­tit de la lliga del seu barri i tres dies després un de la copa Liber­ta­do­res. Un dia hi havia en joc l'orgull del barri i l'endemà 65.000 per­so­nes abar­ro­ta­ven la Bom­bo­nera per veure'l jugar. Per a Riquelme, allò era la feli­ci­tat: una pilota. En més d'una ocasió havia arri­bat amb un esquinç a la con­cen­tració. Bianchi sabia que no podia llui­tar con­tra aquells hàbits de vida d'un fut­bo­lista espe­cial. Mirava cap a l'altra banda, Román jugava amb dolor i com­plia amb una pas­sada inver­sem­blant per a Martín Palermo, per a Gui­llermo Bar­ros Sche­lotto, o pen­java un lliure directe de l'escaire.

Sigui com sigui, Riquelme diu que ho deixa i amb ell mor un fut­bol d'autor. I com a tal, no ha accep­tat mai indi­ferències. O ins­pira o des­es­pera. D'ell s'ha dit que era un fut­bo­lista massa lent. Però també que pen­sava més ràpid que cap altre. Que no tenia sang, però era capaç de posar-se un equip sen­cer sobre les espat­lles. Riquelme penja les botes després de 19 anys de car­rera. En el camí no han sobrat elo­gis, però tam­poc han fal­tat retrets. Marxa un juga­dor difícil de des­xi­frar, esquerp fora del camp, geni a dins. D'un talent inne­ga­ble, amb un caràcter molt seu, però amb un motor de vida inqüesti­o­na­ble: la passió per jugar. “Men­tre en el fut­bol tot­hom pensa en la meta, Riquelme dis­fruta del camí”, va dir un dia Jorge Val­dano, com sem­pre clínic en l'anàlisi. Riquelme plega amb 169 gols a pri­mera divisió i amb un milió d'ins­tants per a la poste­ri­tat, atacs de pura cre­a­ti­vi­tat que l'emmar­quen com el 10 més gran de la història del Boca Juni­ors.