S'ha fet neces­sari en tots els àmbits de l'esport català per l'atac fron­tal que pateix l'esport de base. La inde­pendència és l'única manera de sor­tir d'una situ­ació d'ofe­ga­ment abso­lut que té com a objec­tiu liqui­dar un sis­tema espor­tiu que s'ha auto­re­gu­lat durant molt anys i que, amb l'intent de cen­tra­lit­zació, estan matant.

No pot ser de cap altra manera. Si el regu­la­dor es pen­sava que la gent es que­da­ria asse­guda mirant-s'ho anava equi­vo­cat. Aquesta estratègia està molt pen­sada, i sí que afecta tot l'Estat, però on té més afec­tació és allà on hi ha més tei­xit asso­ci­a­tiu, que és a Cata­lu­nya.

Quan el regu­la­dor fa això sap que on fa més mal és a Cata­lu­nya, més que en altres llocs, on hi ha menys tra­dició. És una estratègia cal­cu­lada. Aquí tenim més de deu mil clubs regis­trats. Hi ha una llarga tra­dició de tei­xit espor­tiu asso­ci­a­tiu, que és dels més impor­tants d'Europa. Estic segur que si a Cata­lu­nya no hi hagués aquesta tra­dició hau­rien fet un altre tipus de regu­lació. L'han feta expres­sa­ment.

Mit­jançant la recen­tra­lit­zació han tan­cat aque­lles por­tes pos­si­bles de l'Espa­nya com­pren­siva que alguns es pen­sen que exis­teix. La ter­cera via de l'Espa­nya ama­ble ha des­a­pa­re­gut. No hi ha cap més opció. Aquell que deia que la inde­pendència no era necessària per a l'esport català, que es podia acon­se­guir el model britànic, ara veu com tot se n'ha anat en orris. L'única porta que queda és la gran, la de la inde­pendència.

Negre. L'esport català és el que és gràcies a l'esforç de mol­tes per­so­nes, la majo­ria de les quals són anònimes. Tot això s'ho estan car­re­gant amb el nou model espor­tiu que ha defi­nit l'Estat, que va directe a matar el tei­xit espor­tiu tan ric que ha tin­gut sem­pre l'esport de base català. Per tant, el futur és molt fosc. L'única opció pos­si­ble per man­te­nir el nivell d'excel·lència i millo­rar-lo és que nosal­tres matei­xos en siguem els regu­la­dors, que no depen­guem de la volun­tat de ter­cers.