Tot i que ahir va per­dre la final de Wim­ble­don con­tra la gran­di­osa Serena Willi­ams, el que ha fet als 21 anys Garbiñe Mugu­ruza aques­tes dues set­ma­nes a Lon­dres té molt de mèrit. La juga­dora nas­cuda a Cara­cas i for­mada espor­ti­va­ment a Cata­lu­nya des de ben petita ha arri­bat a un nivell altíssim en una superfície tan com­pli­cada com l'herba. A Cata­lu­nya no hi ha pis­tes d'herba i això mul­ti­plica el valor del que ha acon­se­guit Mugu­ruza i mos­tra, alhora, la seva poli­valència. No en va la de Cara­cas ha arri­bat els dos últims anys als quarts de final de Roland Gar­ros, sobre terra batuda i, per tant, l'antítesi de Wim­ble­don.

És evi­dent que Mugu­ruza té un físic i un talent innats per al ten­nis actual, en què l'enver­ga­dura i la potència són bàsiques. Però també és una evidència que rere la pro­gressió del seu joc extre­ma­da­ment agres­siu hi ha mol­tes hores de feina i de sacri­fici. Fa dos anys, quan la van ope­rar d'un tur­mell, va deci­dir dei­xar d'estar atu­rada i s'entre­nava col­pe­jant la bola asse­guda, una anècdota que exem­pli­fica el seu espe­rit incon­for­mista. Serena Willi­ams, per la seva banda, és una icona mun­dial de superació i moti­vació. Amb 33 anys i tot gua­nyat, només somia a arri­bar als 22 títols de Grand Slam de la ja reti­rada ale­ma­nya Steffi Graf, i només n'hi falta un per igua­lar-la. Ha gua­nyat els últims qua­tre grans tor­ne­jos i tra­vessa un dels millors moments de la seva car­rera.