I tant que van ser més que tres punts el que el Barça es va emportar del Santiago Bernabéu. Força més. Perquè per al Barça sí que són tres punts i el possible average, a més del cop moral de deixar a sis punts el màxim rival. Però per al Madrid és la sensació que en el mes de novembre estan perdent l'any, tot i que només estiguin a sis punts del Barça, classificats en la Champions i amb tot per fer en la copa. Perquè la superioritat dels blaugrana en el clàssic va ser de tal magnitud, que ara a Madrid ho volen cremar tot, començant per Rafa Benítez i acabant per Florentino Pérez, que sap que necessita l'entrenador, de moment, perquè si no l'únic cap que demanaran serà el seu.

El bany de futbol del Barça al Madrid va ser d'escàndol. Es va veure un equip sencer, compacte, amb la seva màxima estrella a la banqueta, al davant d'un conjunt de noms que no es podia anomenar equip. D'estrelles que no brillaven. Benítez va fer cas de la pressió, del president, de la directiva, dels jugadors, de l'entorn o de qui fos, i va deixar de ser fidel als seus principis. Va posar tots els noms al camp i es va oblidar que per guanyar els bons cal alguna cosa més que quatre estrelles que s'agraden. Hi eren Cristiano, Bale, Benzema, James, Kroos, Ramos, els que vulguin, però Benítez es va deixar fotre i no va presentar un equip. La malintencionada pregunta en la roda de premsa del periodista Diego Torres, absolutament pertinent, d'altra banda, ho explicava absolutament tot. “Ha fet l'equip que li demanaven o el que hauria volgut fer?”, va preguntar formulant la qüestió d'una manera molt més elegant però igualment contundent. La no-resposta directa de Benítez va ser també una declaració d'intencions, gairebé similar a la cara del tècnic blanc en els darrers vint minuts del partit, enfonsat a la banqueta local.

Molt bé, el Barça –i el país dirien alguns– es va retre un homenatge d'autoestima al Bernabéu. Ja està fet. Ens ha permès recordar el dia, ara fa deu anys, en què el Bernabéu va aplaudir Ronaldinho; els resultats de l'època Guardiola, especialment el 2-6, i a alguns se'ns en va anar la memòria al 0-5 gloriós del 17 de febrer del 1974, amb Cruyff al camp i Franco en la seva darrera etapa. Però compte!, el Barça va guanyar aquella lliga, però abans el règim va afusellar Puig Antich i l'any següent cinc persones més, d'ETA i el FRAP. Perdonin la barreja, però la situació política em porta a fer-la, encara que només vulgui parlar de futbol. Amb aquell 0-5 del Cruyff jugador s'expliquen moltes coses, però l'holandès només va guanyar una lliga i una copa amb el Barça i la seva llegenda només va servir perquè Núñez li donés l'equip i ell canviés, ja com a entrenador, el Barça de dalt a baix. Van haver de passar quinze anys perquè això passés. Ara, el Barça de Luis Enrique ha donat un cop d'autoritat en la lliga i ha ensorrat el Madrid al pou de la misèria, però res no està fet.

Al Barça només li va faltar el cinquè gol, de Piqué és clar. Tant li fa, perquè encara que Bravo no hagués estat magnífic, el partit mai hauria perillat. Però queda feina a fer i molts punts per guanyar. La sensació és que el Barça està endollat i no es distraurà.