Resulta que cir­cula que Flo­ren­tino Pérez vol fit­xar Ney­mar i, fins i tot, es pro­pa­guen els motius pels quals el juga­dor bra­si­ler ho podria accep­tar: lide­ratge abso­lut (Messi encara té corda, men­tre que, supo­sa­da­ment, a Cris­ti­ano se li acaba i, a més, podria mar­xar del Madrid amb la hipotètica ope­ració) i encara més diners. En fi, tot això últim són espe­cu­la­ci­ons, men­tre que el desig de Flo­ren­tino és una pos­si­bi­li­tat creïble dins de la política de fit­xat­ges d'un club amb un pre­si­dent que, a cop de talo­nari i ope­ra­ci­ons dub­to­ses en la seva con­nivència amb la gran banca i les matei­xes estruc­tu­res de l'admi­nis­tració pública, sem­pre ha vol­gut col·lec­ci­o­nar cro­mos d'estre­lles. No és que, evi­dent­ment, el Barça esti­gui al marge del talo­nari, de la pre­potència mer­can­til, de les ope­ra­ci­ons fos­ques, com ho exem­pli­fica el mateix cas Ney­mar. Però, en aquest sen­tit, el Madrid de Flo­ren­tino con­ti­nua sent d'una altra galàxia. Tinc pre­sent una con­si­de­ració d'un meu amic bar­ce­lo­nista uru­guaià que, havent vis­cut molt de temps a Bar­ce­lona, fa anys que resi­deix a Madrid per motius amo­ro­sos: “Sem­pre s'ha de voler que el Madrid perdi per dos motius. Un és perquè és el Madrid. I l'altre, perquè encara sigui pos­si­ble que no tot es pugui acon­se­guir amb diners. La seva der­rota és un tri­omf de la resistència a la vora­ci­tat capi­ta­lista.”

A banda del supo­sat interès de Flo­ren­tino per Ney­mar, per mi, el gran esde­ve­ni­ment de la set­mana rela­ci­o­nat amb el món fut­bolístic ha estat la carta amb la qual s'ha aco­mi­a­dat del Barça el juga­dor mace­doni David Babunski, que ha estat deu anys al club i que se'n va en relació amb la crisi de l'equip B. La carta, exem­plar i sus­cep­ti­ble de ser més llar­ga­ment comen­tada, és, de fet, una forma de resistència a l'imperi dels diners apli­cat al món del fut­bol: la cobdícia i la vani­tat indi­vi­du­a­lis­tes, la reducció dels cos­sos a mer­ca­de­ria, la immo­ra­li­tat de les ope­ra­ci­ons i els con­trac­tes mili­o­na­ris. La carta de Babunski és un acte moral que avisa de la fra­gi­li­tat dels valors al mateix club on els ha adqui­rit. Això perquè ell explica que, des que hi va arri­bar, quan tenia dotze anys, al Barça se li ha incul­cat fugir de la faràndula mate­ri­a­lista i li han estat trans­me­sos valors com ara la humi­li­tat, el res­pecte, la cor­te­sia, la soli­da­ri­tat i la com­pa­nyo­nia. Tan­ma­teix, la des­me­su­rada importància con­ce­dida al fut­bol, amb el mer­can­ti­lisme que l'envolta i la vani­tat egocèntrica que pro­pi­cia, poden fer fàcil­ment que aquests valors siguin obli­dats. Per això Babunski recorda: “Donar pun­ta­des de peu a una pilota no és sufi­ci­ent perquè hàgim de ser trac­tats d'una manera més espe­cial que la resta de ciu­ta­dans.” I, en con­tra de l'oblit del que passa al món, plan­teja als fut­bo­lis­tes: “Què podem ofe­rir nosal­tres a la soci­e­tat?” I una altra cosa: lamenta que, des de fora, i pot­ser també des de dins, s'hagin posat en dubte els valors trans­me­sos pel mateix club caient en la seducció del resul­ta­disme imme­diat. Con­ti­nuarà.