Si els fut­bo­lis­tes fos­sin francs, hau­ria estat adi­ent pre­gun­tar a Oblak com se sen­tia al final del matx. Ima­gi­nem que per­plex després d'inter­ve­nir per pri­mer cop en una cen­trada fàcil d'Ini­esta en el minut 48 i només ofe­rir cert lluïment en aque­lla falta directa late­ral de Leo Messi quan ja se n'havien jugat 67 d'aquest etern, inter­mi­na­ble, matx, pot­ser deci­siu per a la lliga, que va ofe­rir un munt de detalls i lec­tu­res impos­si­bles d'ana­lit­zar quan les semi­fi­nals de la copa espe­ren d'aquí a tres dies, gen­ti­lesa d'aquest embo­git calen­dari que fora­gita refle­xi­ons pau­sa­des. Sense quasi ni ado­nar-se'n, el por­ter menys gole­jat de pri­mera havia ento­mat abans una d'aques­tes pas­sa­des a la xarxa pròpies de Messi que et dei­xen sense capa­ci­tat de reacció mal­grat que la pro­vidència t'hagi dotat de refle­xos felins. Després, per aug­men­tar la sor­presa de l'excel·lent por­ter colc­ho­nero, encara hi haurà al món algun setciències que l'acu­sarà de no haver tan­cat les cames quan Suárez va con­su­mar la remun­tada en una pri­mo­rosa jugada de davan­ter cen­tre de tota la vida, d'aquells que s'inven­ta­ven l'acció, posa­ven el cos com només saben els pri­vi­le­gi­ats i eren capaços de rema­tar col·locant l'esfèrica en l'únic forat pos­si­ble. Oblak no ens ho expli­carà mai, com tam­poc sen­ti­rem parau­les sin­ce­res en boca de Sime­one, a qui la seva afició encara enlai­rarà més al seu altar par­ti­cu­lar per la brega, el plan­te­ja­ment i tota aquesta fara­ma­lla de guer­ri­lles i stak­ha­no­visme en calça curta que tant li agrada. Els seus sol­dats van errar gro­lle­ra­ment en les defi­ni­ci­ons i con­cep­tes de dic­ci­o­nari, com altres vega­des la con­fo­nen certs peri­o­dis­tes, perquè ningú amb un bri de seny pot dis­cu­tir les expul­si­ons de Filipe Luís i Godín, gent que va ultra­pas­sar el límit del regla­ment sense tro­bar, al·leluia, l'habi­tual com­pli­ci­tat del senyor àrbi­tre, gremi que ten­deix a com­pren­dre la duresa i igno­rar la pro­tecció dels artis­tes blau­grana, ja resig­nats a patir sense càstig tota mena de vul­ne­ra­ci­ons de la llei.

Con­tra aquell excels Barça de Guar­di­ola ens vam acos­tu­mar al frontó de dues línies aple­ga­des pel rival a l'àrea pròpia, i ara ens hau­rem d'habi­tuar a la pressió alta, a no poder traure la pilota jugada des de la por­te­ria pròpia fins que l'esforç col·lec­tiu rival comença a car­re­gar-los les cames. El Barça d'avui estira els par­tits com un xiclet en espera de l'esfon­dra­ment físic adver­sari, però en els últims par­tits algun meca­nisme falla quan costa tant des­em­pa­lle­gar-se de noses i trin­xe­res plan­ta­des. Es gua­nya i con­ti­nuen ven­cent sense des­ple­gar ni pro­di­gar vir­tuts, quasi gasius en l'exhi­bició de talent. Posar algun però a la victòria sonarà a espe­rit típica­ment culer, exces­si­va­ment prim­mi­rat, tot i que l'equip sem­bla que expe­ri­menta una bai­xada d'ener­gia, d'ins­pi­ració, una lleu­gera crisi d'iden­ti­tat que li impe­deix excel·lir com de cos­tum. Ara es ges­ti­ona. S'admi­nis­tra el temps, les for­ces, el calen­dari, la resistència del rival i mil altres ingre­di­ents del joc. Con­ver­tei­xen en exer­cici ruti­nari gua­nyar i pen­sar en el pro­per escull que arriba de seguida. Para­do­xal que Sime­one surti cofoi de l'estadi quan és el Barça qui con­so­lida el pri­mer lloc. L'estalvi arriba a tal nivell que Ney­mar pot rebre l'enèsima pata­cada i des­a­parèixer del matx sense que es noti, perquè només importa gua­nyar i girar full.