Feno­men curiós, aquest. Com més soroll sen­tim més el tapem cen­trant-nos en el mar­ca­dor tri­om­fant. Pre­fe­rim con­su­mir exclu­si­va­ment les ale­gries que pro­cu­ren els fut­bo­lis­tes, res d'esquit­xar-nos amb misèries i mal­de­caps. Ja és dogma irre­fu­ta­ble: l'equip i les seves excel·lències aguan­ten l'enti­tat i les seves nafres de gestió. Men­tres­tant, cons­ta­tem amb pur deix de rutina aquesta glaçant pas­si­vi­tat de la massa social blau­grana davant tot allò que no sia gua­nyar. Fora d'aquest paradís, de delec­tar-nos amb reci­tals com el vis­cut dime­cres, ni es pres­si­ona ni es pres­si­o­narà en exigència de tan­car car­pe­tes pen­dents, en recla­mació de solvència direc­tiva i que sàpiguen estar a l'altura que mereix l'honor de por­tar el club, sense nyaps ni excu­ses. Només fal­tava el pare de Ney­mar esven­tant flai­res de con­xorxa i cons­pi­ració. La supers­tició pre­val sobre el conei­xe­ment empíric, sobre la cer­tesa, ja diluïda, que ningú acaba a tri­bu­nals si no hi ha raons objec­ti­ves per jut­jar-lo, inde­pen­dent­ment de la impres­cin­di­ble pre­sumpció d'innocència. Ens hem enro­cat aquí com el malalt en estat de negació, capaç de menys­te­nir les evidències. Si l'equip gua­nya, tant se val la resta, ni valo­rem la gra­ve­tat dels fets. Tot ens rellisca, siguin les denúncies d'espi­o­natge o que s'acom­pleixi mig segle des de la demo­lició de les Corts sense que ningú senti cap mena de desig d'hono­rar els ances­tres, de pre­gun­tar als pocs super­vi­vents com es vivia a la vella cate­dral la militància culer, tan dura ales­ho­res.

Bar­to­meu i la seva junta vénen de gua­nyar les últi­mes elec­ci­ons per majo­ria abso­luta i no cal ni reca­pi­tu­lar el perquè de tal èxit. Messi, tri­plet i tri­dent van convèncer els votants que pagava la pena con­ce­dir-los con­fiança de con­tinuïtat. Mig any després, un repàs als con­ten­ci­o­sos oberts, la majo­ria de caire econòmic o judi­cial, ofe­reix la fra­gant rea­li­tat que no n'han resolt ni un, ans al con­trari. No es pot fit­xar en el mer­cat d'hivern, s'embu­lla encara més el traspàs de Ney­mar i el tor­ce­braç amb la reno­vació del patro­ci­na­dor con­ti­nua pelut. Si filem prim arri­bem a situ­a­ci­ons para­do­xals que gene­ren pre­gun­tes retòriques: com pot ser que el millor equip del món no generi ingres­sos en con­seqüència? Al con­trari, se'ns diu que cada títol costa una mili­o­nada en pri­mes, sense tre­ba­llar els res­sorts que hau­rien de rever­tir tan curi­osa situ­ació. Aquesta pas­si­vi­tat fèrria, aquesta indolència en la natu­ral exigència de res­pon­sa­bi­li­tats i bona gestió acon­se­gueix que vis­quem només el moment pre­sent amb sag­nant con­tumàcia. Així, avui toca igua­lar el rècord històric de par­tits sense per­dre. Res més. I visca el tri­dent. Ens diuen que no eren 57, sinó 84 els mili­ons pagats per Ney­mar –a banda d'impo­nents mul­tes i san­ci­ons si se sen­ten­cia el tri­pi­joc–, i només con­tes­tem “Flo­ren­tino” com un man­tra gai­rebé infan­til, com qui
s'espolsa les puces. Poc els hau­ria cos­tat dir la veri­tat d'entrada, i tot aquest sidral que ens hauríem estal­viat. Cap­fi­cat en la tàctica de
l'estruç, el bar­ce­lo­nisme con­ti­nua ins­tal·lat
en l'excusa sis­temàtica quan es tracta de
con­fron­tar la solvència direc­tiva, en una tos­suda mirada cap a una altra banda que, al final i òbvi­a­ment, paga­rem ben car quan ja no siguem a temps de recla­mar satis­fac­ci­ons. No tot és Messi, Ney­mar i Suárez, però no volem sen­tir-ho.