Projeccions

Per molt que els savis reco­ma­nin viure el moment pre­sent, el bar­ce­lo­nisme ten­deix a pro­jec­tar. En espe­cial si així negui­teja, com si desitgés que el des­per­tes­sin d'aquest dolç i per­llon­gat somni. Avui mateix, evita el goig amb la històrica ratxa d'imba­ti­bi­li­tat, no fos cas. El culer, dogma de fe, ha vin­gut a aquest món a patir i, per tant, després de dotze anys de fecund reg­nat, encara no ha inte­grat en el seu tarannà les mera­ve­lles del carpe diem. Pre­fe­reix enter­bo­lir el pano­rama a còpia d'ensurts arti­fi­ci­als, expres­sant aquesta flaca atàvica per posar la bena abans de la ferida. Ai, que no tin­drem diners per man­te­nir-los tots al cau. Ai, que el Madrid ens prendrà Ney­mar... Si tant amoïnen aques­tes espe­cu­la­ci­ons, millor farien tras­pas­sant-les als direc­tius i exi­gir-los que s'espa­vi­lin per per­pe­tuar l'estança al paradís, com hau­ria de ser la seva obli­gació. O, pel cap baix, que no espat­llin allò capaç de rut­llar.

Com a con­sell gai­rebé pro­filàctic, gau­diu i, si voleu con­trast, fixeu-vos en el Real Madrid, tant de temps a roda que ja no sap com sor­tir-se'n. Fins i tot, la Comissió Euro­pea, en una històrica decisió, estu­dia cla­var-li 20 mili­ons de multa per haver rebut sub­ven­ci­ons dis­si­mu­la­des del poder en for­mat de requa­li­fi­ca­ci­ons i altres empen­tes. Aquí ja estàvem acos­tu­mats a defi­nir els blancs com a màxim poder fàctic de l'Estat, versió espor­tiva. O “millor ambai­xa­dor”, com deia el fran­quisme quan neces­si­tava endol­cir la seva sinis­tra imatge inter­na­ci­o­nal. Mig segle llarg va cos­tar traure'ls de la glòria en la qual vivien ins­tal·lats des que van deci­dir endur-se Di Stéfano per evi­tar que el club dels cata­lans tornés a aixe­car el cap, a recu­pe­rar l'auto­es­tima col·lec­tiva del poble al qual repre­sen­tava, resig­nat a per­dre. Mal­grat la seva tos­su­de­ria a negar la història tal com va suc­ceir i entes­tar-se a creure's el relat que ells van escriure com cor­res­pon als ven­ce­dors, ara, per fi, algú els ha tocat el crostó. La decisió de Brus­sel·les suposa un pre­ce­dent impa­ga­ble. Toc d'atenció pel que fa a la contínua vul­ne­ració de la com­pe­tició vis­cuda en un estat que no tolera cap altre domini que el del màxim repre­sen­tant i altra manera de pro­ce­dir que no sia la implan­tació del seu credo uni­fi­ca­dor. Allà on cal­gui, també en el fut­bol.

Ja que entre els vicis del bar­ce­lo­nisme que no aplau­dim figura viure cons­tant­ment pen­dent del que fan allà, ja que costa sen­tir-se cofois amb l'acu­mu­lació de mèrits pro­pis i l'admi­ració del món civi­lit­zat cap a l'estil de joc implan­tat, almenys val­gui la notícia per riure sota el nas i enten­dre que s'ha produït una mena de justícia divina. En lloc de patir per si ens pis­pen Ney­mar, hauríem de diver­tir-nos amb les mil i una mani­o­bres que Flo­ren­tino i el seu poderós exèrcit mediàtic s'han d'empes­car cada dia per negar la sim­ple, pura i dura rea­li­tat. El Barça és el rei i a ells els han degra­dat a ser uns sim­ples secun­da­ris. Un Madrid incapaç d'assi­mi­lar aquesta dècada, que con­ti­nua remo­vent cel i terra per alte­rar nova­ment el curs dels temps. Sim­ple negació de l'evidència. Fins i tot, quan fan cada any el ridícul negant la seu de la final de copa, con­vençuts que el Ber­nabéu és un suc­ce­dani d'Esta­dio Naci­o­nal de règim tota­li­tari vedat a certs heret­ges. Que patei­xin ells, encara que només sigui com a excepció de la regla mar­cada.