Per molt que els savis recomanin viure el moment present, el barcelonisme tendeix a projectar. En especial si així neguiteja, com si desitgés que el despertessin d'aquest dolç i perllongat somni. Avui mateix, evita el goig amb la històrica ratxa d'imbatibilitat, no fos cas. El culer, dogma de fe, ha vingut a aquest món a patir i, per tant, després de dotze anys de fecund regnat, encara no ha integrat en el seu tarannà les meravelles del carpe diem. Prefereix enterbolir el panorama a còpia d'ensurts artificials, expressant aquesta flaca atàvica per posar la bena abans de la ferida. Ai, que no tindrem diners per mantenir-los tots al cau. Ai, que el Madrid ens prendrà Neymar... Si tant amoïnen aquestes especulacions, millor farien traspassant-les als directius i exigir-los que s'espavilin per perpetuar l'estança al paradís, com hauria de ser la seva obligació. O, pel cap baix, que no espatllin allò capaç de rutllar.

Com a consell gairebé profilàctic, gaudiu i, si voleu contrast, fixeu-vos en el Real Madrid, tant de temps a roda que ja no sap com sortir-se'n. Fins i tot, la Comissió Europea, en una històrica decisió, estudia clavar-li 20 milions de multa per haver rebut subvencions dissimulades del poder en format de requalificacions i altres empentes. Aquí ja estàvem acostumats a definir els blancs com a màxim poder fàctic de l'Estat, versió esportiva. O “millor ambaixador”, com deia el franquisme quan necessitava endolcir la seva sinistra imatge internacional. Mig segle llarg va costar traure'ls de la glòria en la qual vivien instal·lats des que van decidir endur-se Di Stéfano per evitar que el club dels catalans tornés a aixecar el cap, a recuperar l'autoestima col·lectiva del poble al qual representava, resignat a perdre. Malgrat la seva tossuderia a negar la història tal com va succeir i entestar-se a creure's el relat que ells van escriure com correspon als vencedors, ara, per fi, algú els ha tocat el crostó. La decisió de Brussel·les suposa un precedent impagable. Toc d'atenció pel que fa a la contínua vulneració de la competició viscuda en un estat que no tolera cap altre domini que el del màxim representant i altra manera de procedir que no sia la implantació del seu credo unificador. Allà on calgui, també en el futbol.

Ja que entre els vicis del barcelonisme que no aplaudim figura viure constantment pendent del que fan allà, ja que costa sentir-se cofois amb l'acumulació de mèrits propis i l'admiració del món civilitzat cap a l'estil de joc implantat, almenys valgui la notícia per riure sota el nas i entendre que s'ha produït una mena de justícia divina. En lloc de patir per si ens pispen Neymar, hauríem de divertir-nos amb les mil i una maniobres que Florentino i el seu poderós exèrcit mediàtic s'han d'empescar cada dia per negar la simple, pura i dura realitat. El Barça és el rei i a ells els han degradat a ser uns simples secundaris. Un Madrid incapaç d'assimilar aquesta dècada, que continua removent cel i terra per alterar novament el curs dels temps. Simple negació de l'evidència. Fins i tot, quan fan cada any el ridícul negant la seu de la final de copa, convençuts que el Bernabéu és un succedani d'Estadio Nacional de règim totalitari vedat a certs heretges. Que pateixin ells, encara que només sigui com a excepció de la regla marcada.