Estimat lector, perdó per l'article

De petit, men­tre engan­xava amb galan­te­ria els cro­mos i els aca­ro­nava com si fos­sin una llàntia màgica, memo­rit­zava les dates de nai­xe­ment dels juga­dors i em donava quinze anys per ser l'estre­lla mediàtica de la col·lecció. Avui, amb les cen­dres de la meva pro­mesa entre les mans, defujo del fiasco cer­cant vacants d'entre­na­dor fins que el meu jo neuròtic m'acaba xiu­xi­ue­jant la veri­tat: fa temps vaig esco­llir el prag­ma­tisme de viure bé i rene­gar del sis­tema i, per tant, em manca la for­mació deguda per mos­trar la meva vàlua a les ban­que­tes.

Com a con­seqüència d'aquesta amal­gama de frus­tra­ci­ons contínues només em resta optar a la pre­sidència d'un club d'elit, però aquí topo amb el meu vot comu­nista fruit d'una mala consciència bur­gesa esgo­tada d'entre­cot i vi car. Humil­ment, tinc qua­li­tats per anar esca­lant soci­al­ment i con­ver­tir-me en l'Ono­fre Bou­vila del segle XXI, però m'esgo­ten els som­riu­res polítics, les abraçades de sang, els renecs postis­sos, els pits de talo­nari, i sobre­tot, la remi­niscència amarga de les con­sig­nes que pintàvem al claus­tre de la facul­tat durant els anys de puny enlaire i bra­gueta laxa. Dit d'una altra manera, no em ve de gust dei­xar de ser jo per fer les paus amb la meva infan­tesa.

Per aquest fet, lus­tres després d'aquells cro­mos en què sal­va­guar­dava les espe­ran­ces de ser un déu ter­re­nal, tan sols em resta seguir amb un ofici filan­trop prou remu­ne­rat per tenir una pla­ta­forma de paga­ment des d'on veure els par­tits i apre­ciar que quan insulto un rival, des­pu­llo la frus­tració no resolta d'haver-me que­dat fora de la terna dels esco­llits. Així doncs, segu­ra­ment perquè no tinc ganes de reconèixer el meu pati­ment o vull estal­viar-lo als meus fills, quan aquests em pre­gun­tin quin esport poden fer, els par­laré del cri­quet com una via per con­ver­tir-se en refe­rents de la dis­ci­plina a Cata­lu­nya. D'aquesta manera, els donaré l'auto­es­tima necessària perquè mirin els àlbums de cro­mos sense haver de supor­tar un aroma de fracàs que vomi­ta­ran en un arti­cle en què aca­ba­ran dema­nant perdó al res­pec­ta­ble lec­tor: con­fi­dent invi­si­ble i psicòleg silenciós.