Una davantera prodigiosa

Diu­menge pas­sat, vaig anar a veure en un bar el par­tit del Barça quan aquest feia mitja hora que jugava amb el Celta i així, doncs, poc abans que li mar­ques­sin un gol de penal. Quan va arri­bar la mitja part, con­fi­ava que el meu equip guanyés, però se'm feia pre­sent que, encara que hagués jugat dar­re­ra­ment par­tits magnífics, a vega­des també algun se li entra­ves­sava. Dona de poca fe, fins i tot vaig pen­sar que, amb la feina que tenia, pot­ser no pagava la pena haver sor­tit de casa per veure el par­tit. No podia ima­gi­nar que paga­ria tant la pena. Veient la segona part vaig pen­sar que feia un any els bar­ce­lo­nis­tes no només no pensàvem que l'equip pogués obte­nir tants de títols, sinó que uns quants encara sentíem una certa nostàlgia del Barça de Guar­di­ola con­si­de­rant que, si bé l'actual podia gua­nyar, el joc no tor­na­ria a ser tan bell i a la vegada efec­tiu. De fet, hi vaig pen­sar poc, com si fos una remi­niscència d'una inqui­e­tud pas­sada, perquè estava cap­ti­vada pel joc que exhi­bia l'equip, sobre­tot per part de la davan­tera. Cap­ti­vada i mera­ve­llada. Així és que, i pot­ser és ver­gonyós que no ho hagués fet abans, vaig pen­sar que, pot­ser i ni que fos en part, aquest Barça fins i tot és millor que el de Guar­di­ola. Si dic que ho és en part és perquè, men­tre que encara per­du­ren dos mig­cam­pis­tes (Ini­esta i Bus­quets) sen­sa­ci­o­nals, bona part de l'excel·lència es deu als tres davan­ters reu­nits en aquest equip. De fet, no només Guar­di­ola no tenia una davan­tera tan bona, sinó que jo no recordo haver-ne vist cap altra de millor en els meus 40 anys de bar­ce­lo­nista. I això que hi he vist jugar Cruyff i també la davan­tera que aquest, com a entre­na­dor, va for­mar amb Romário, Lau­drup i Stòitxkov, que, per cert, mai no podien jugar junts perquè no ho podien fer més de dos estran­gers.

Fa uns dies em van pre­gun­tar quin és el meu fut­bo­lista pre­fe­rit de tots els temps que puc recor­dar. Vaig dir que he sen­tit una llarga debi­li­tat per Lau­drup. També vaig pen­sar en algun juga­dor més, però, final­ment, vaig reconèixer que ho és Messi, que fa deu anys que aporta alguna cosa única al Barça. És un mira­cle que con­tinuï jugant tan mera­ve­llo­sa­ment, que encara sor­pren­gui i que inventi. Però, a més, quan feia que no hi havia al Barça un davan­ter tan inci­siu i con­tun­dent com Luis Suárez? De tan màgic com Ney­mar n'hi havia un altre fa una dècada ano­me­nat Ronal­dinho. Dos bra­si­lers d'una estirp que sem­bla extin­gir-se al seu país fins que, de sobte, en surt un que fa que et fre­guis els ulls davant dels seus pro­di­gis.