Al Barça les expectatives es tornen exigències de manera quasi natural. I arriben a sorprendre pel seu caire estratosfèric, irreal. Amb esfereïdora insistència, a l'equip se li reclama la lluna, com si juguessin sols i els adversaris fossin coixos, amb perdó. Hi ha tendència a confondre els termes: ser l'equip hegemònic no implica guanyar-ho tot per sistema. Creix la percepció que el Barça pot repetir els èxits de l'última temporada i comencen ja les campanyes de promoció publicitària que parlen de Milà, seu de la final de Champions, com si estigués a dues parades de metro sense transbord. Assolir un triplet és, objectivament, una barbaritat, i doblar la proesa significa vorejar la utopia. Per tant, toquem de peus a terra. Ningú no ha repetit títol en la Champions i ara sembla com si els blaugrana haguessin d'escriure història amb un passeig militar. El barcelonisme s'ha malacostumat. Ep, res de tornar a les ombres fatalistes de costum, però entre poc i massa, que la vida (futbolística) tampoc resulta un constant i garantit bufar i fer ampolles. Pensàvem que la glòria ens faria tolerants i justos, sensibles per avaluar la complexitat dels triomfs, la importància d'obtenir-los, però no. Hem passat de no mostrar ni un bri de paciència, quan tradicionalment s'acostumava a cremar-ho tot al mínim contratemps, a estar convençuts que amb aquest equip i aquest trident s'han d'alçar copes a ritme de mambo.

Trenta-tres partits de ratxa invicta i ja ens sembla el mínim exigible, el registre més normal del món. Cal insistir que això no va així. Condicionat per l'exigent calendari, l'equip ha perdut bellesa per adoptar una capacitat competitiva a prova de bombes. Estova el rival, l'esgota i se li llança a la jugular després d'estirar els 90 minuts com un inacabable xiclet. Diuen que, de vegades, res com l'antítesi per enfortir la tesi, i aquest Barça ens recorda aquella nèmesi dels noranta en l'NBA que vam conèixer com a bad boys. Els Detroit Pistons d'aleshores tenien talent, però els distingia la seva voluntat de resiliència. Volien guanyar sense importar ni mètode ni camí, com fos. I ho aconseguien. Si Mahorn i Laimbeer havien de traure de polleguera la figura rival, ho feien sense manies. Si calia una baralla per trencar el ritme aliè, s'esbatussaven. Eren antipàtics d'allò més, però alhora significaven un sublim exercici de voluntarisme col·lectiu. Anys enrere, el món del futbol va conèixer una colla de saginers patibularis sota el nom d'Estudiantes de La Plata, gent capaç de robar el xumet a un bebè i la cartera a una iaia desvalguda si així assolien la seva pretensió. Normalment, poques vegades s'ha conjugat la resistència, la competitivitat, el no morir mai ni que et clavin la preceptiva estaca al cor amb una qualitat descomunal; i ara, el Barça també ens ensenya que és possible mentre mostra una altra de les seves mil cares d'èxit. Deixem-nos d'exigir res més. Al cap i a la fi, arriben vius i en dansa a la recta final, l'únic que hauria de comptar, però hi ha un punt de vertigen en aquest Barça que el fa nou i diferent. Són molt bons, terriblement durs de pelar i de batre, sí. Al mateix temps, els veus les febleses, però ningú ha estat capaç d'explotar-les. Veurem si algú s'hi atreveix. Mentrestant, ells van a totes. Només per això ja ens hauríem de traure el barret.