Que el Barça està en con­di­ci­ons de repe­tir el tri­plet de la tem­po­rada pas­sada és una obvi­e­tat. Ni el més opti­mista dels pre­sents a l'última rua dels cam­pi­ons, juga­dors inclo­sos, podia pen­sar que el Barça aco­mi­a­da­ria el mes de febrer amb tanta feina feta, comp­tant el lide­ratge en la lliga amb 8 punts res­pecte a l'Atlético i sobre­tot amb 12 més que el Madrid, la final de copa amb el Sevi­lla i el peu i mig en els quarts de final de la Cham­pi­ons després del 0-2 a l'Emi­ra­tes con­tra l'Arse­nal. La situ­ació és de fre­gar-se els ulls, però la ins­tantània és real i el que ens mos­tra és com es gesta una pro­esa, un fet històric per inèdit i, de fet, tota una lle­genda que situ­a­ria aquest Barça, el de Messi, el de Guar­di­ola i el de Luis Enri­que, el del tri­dent i el de la santíssima tri­ni­tat, el de Valdés, Puyol, Piqué, Bus­quets, Xavi, Ini­esta, Messi i Pedro, el de Tito Vila­nova i el d'Abi­dal... en una dimensió supe­rior a la resta d'equips de la història del fut­bol. Però la història no s'escriu en pre­sent, sinó en pas­sat, i d'aquí al dia en què s'escri­gui aquesta història poden pas­sar mol­tes coses, fins i tot que el Barça no gua­nyi cap títol aquest curs. El com­promís, l'experiència i l'ambició d'aquests juga­dors i tècnics són el millor antídot con­tra els atacs d'ansi­e­tat o de pes­si­misme. Sense aques­tes armes i d'altres com la humi­li­tat, la soli­da­ri­tat i la intel·ligència, el Barça no hau­ria pogut arri­bar aquesta tem­po­rada fins on és ara. I són aques­tes armes les úniques que poden fer pos­si­ble la gesta. Perquè els rivals també juguen, una altra obvi­e­tat que el Sevi­lla es va encar­re­gar d'asse­nya­lar diu­menge al Camp Nou; i perquè el des­gast és gran i les for­ces van jus­tes. Luis Enri­que n'és cons­ci­ent i fa les rota­ci­ons de cinc en cinc, al vol­tant del tri­dent. Messi, Suárez i Ney­mar no fan rota­ci­ons, s'auto­re­gu­len, i ho paguen, no ho dub­tin, amb gols can­tats que no volen entrar, amb menys capa­ci­tat de pressió o amb llar­gues esto­nes de des­con­nexió. Serà poca cosa en el marc impe­ca­ble de 34 par­tits sense per­dre, però també és real; pot­ser l'única ombra d'aque­lla ins­tantània il·lusi­o­nant. Convé tenir-la pre­sent.