Opinió

Periscope

Paga la pena argumentar que el periodisme esportiu català viu un gran moment malgrat les circumstàncies contràries

Tot­hom hi diu la seva i aven­tura hipòtesis sobre Peris­cope –gene­ral­ment apo­calípti­ques– i sobre el futur de la relació entre peri­o­dis­tes i el Barça, ja tan afe­blida. Gremi cor­po­ra­ti­vista i orgullós com la resta, la gent de l'ofici no es con­fessa deso­ri­en­tada en públic. No gosa. Les noves tec­no­lo­gies han donat el cop de gràcia a la nos­tra feina tal com l'enteníem, i avui, el que abans era pilar bàsic d'infor­mació lide­rat pels espe­ci­a­lis­tes, és a l'abast de tot­hom que vul­gui bran­dar i exer­cir el seu dret a expres­sar-se. Des­co­nei­xem, com tot­hom, quin serà el futur d'aquesta pro­fessió voca­ci­o­nal, de ser­vei públic, també tocada avui pel blin­datge de con­tin­guts i difusió ema­nats de qual­se­vol ins­ti­tució, curosa de la seva imatge i con­tro­la­dora per defecte atàvic sobre allò que se'n diu. Barça inclòs, és clar. Més val veure el got mig ple. Con­tra aquells que, per sis­tema i des­co­nei­xe­ment, rene­guen del sec­tor, paga la pena argu­men­tar que el peri­o­disme espor­tiu català viu un gran moment mal­grat les cir­cumstàncies tan contràries. A poc que vul­gui conèixer el detall diari de la seva passió blau­grana, el culer gau­deix avui d'un reper­tori amplíssim de veus auto­rit­za­des amb enco­mi­a­ble nivell de qua­li­tat. Només cal triar, optar pel got mig ple i con­fiar-hi. Hi ha dese­nes de mis­sat­gers de solvència en qual­se­vol camp que pre­cisi per for­jar judici propi. És més, si el poder superés el seu pànic a la crítica i a la dis­sidència, es podria enri­quir cons­tant­ment amb l'anàlisi d'aques­tes veus que apor­ten cri­teri al debat, però els ges­tors no ente­nen la diver­si­tat, clau en democràcia, per por de ser jut­jats i per desig de con­trol.

No cal ves­sar llàgri­mes envers l'avenç de noves apli­ca­ci­ons, no cal bra­mar con­tra el signe del temps. No ens jus­ti­fi­ca­rem pel que fa gent que con­fon el peri­o­disme amb el negoci o l'interès per­so­nal, que no res­pecta la seva praxi. Des dels temps de Mas­fer­rer, Carbó i Jun­cosa, pio­ners obli­dats, mai s'havia vist al país tanta diver­si­tat, nivell i qua­li­tat. I és el públic qui ha de posar el cri­teri propi en marxa per sepa­rar el gra de la palla, el soroll de la infor­mació, desig de bana­lit­zar el feno­men fut­bolístic de la notícia dife­ren­cial, del text ben escrit, de la idea ben vista i millor expres­sada. Pot­ser estem en crisi, d'acord, però abunda el bon peri­o­disme espor­tiu. Si el poder fos res­pectuós i cons­ci­ent del paper que per­toca rea­lit­zar als peri­o­dis­tes en una democràcia de qua­li­tat, agrai­ria els plan­te­ja­ments diver­sos, les apor­ta­ci­ons, la fis­ca­lit­zació i anàlisi d'aquesta gent que avui prac­tica un ofici blas­mat. El Barça viu el millor moment de la seva vida i el peri­o­disme espor­tiu català també, mal­grat que ens pre­o­cu­pem en clau interna per la nos­tra deli­cada salut de ferro. En lloc de blin­dar, ama­gar o ven­dre fum, confiïn en aquesta esplèndida collita que sap prac­ti­car la seva feina i posa el dit a la nafra quan toca per exi­gir, sim­ple­ment, que les coses es facin al nivell que el Barça exi­geix: bé o molt bé. Com no ha pas­sat, per esmen­tar l'últim exem­ple, amb la dis­sor­tada fil­tració del pro­jecte gua­nya­dor del nou estadi. El pro­blema no és Peris­cope. Pot­ser ho és el fet que el públic hagi dei­xat de defen­sar i donar suport a la tasca dels peri­o­dis­tes que fan la seva feina. Sense diver­ses veus i sen­si­bi­li­tats en dansa, tots per­dem. Lli­ber­tat i rigor en el segui­ment de la gestió, per començar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.