Pas a pas, directes cap a l'objectiu

La d'avui és nit de Cham­pi­ons. Poca broma. Vui­tens de final de la màxima com­pe­tició euro­pea, aque­lla que mai no havia gua­nyat el Barça fins que ho va acon­se­guir el 1992. Aque­lla que ens va por­tar nits tris­tes com les de la final de Berna i de Sevi­lla. No em poso ni nostàlgic, ni tràgic, però cal recor­dar que el que ara sem­bla una cosa nor­mal, no ho era gens, de nor­mal, per la pròpia dinàmica de la com­pe­tició quan es deia copa d'Europa i només la juga­ven els cam­pi­ons de lliga, i perquè hi ha pocs equips al con­ti­nent que tin­guin una regu­la­ri­tat com la que té ara el Barça a l'hora de ser un can­di­dat real cada any a gua­nyar-la i haver-ho acon­se­guit qua­tre cops en els dar­rers deu anys. París, Roma, Lon­dres i Berlín van veure com un Barça supe­rior als seus rivals aixe­cava la Cham­pi­ons i com aques­tes qua­tre copes s'afe­gien a la mítica de Wem­bley del 1992. Però no sem­pre va ser així. Cos­tava jugar la copa d'Europa perquè amb els arbi­trat­ges d'aquells anys i errors pro­pis, molts errors pro­pis, cos­tava gua­nyar lli­gues. I quan es gua­nyava la lliga, la cla­te­llada venia en forma dels pals de Berna o de l'ensul­si­ada de Sevi­lla del Barça de Vena­bles. Va ser gua­nyar a Wem­bley guiats per Cruyff i tot va can­viar. Perquè ningú pot negar que va can­viar com un mitjó el club, mal­grat el mateix club, una part de l'afició i alguns dels seus pre­si­dents. El Barça ara juga per gua­nyar, té l'eti­queta sem­pre de favo­rit i és el millor club d'Europa de l'última dècada. Què més es pot dema­nar?

Doncs tenir memòria i tocar de peus a terra. El que està fent aquest equip en els dar­rers anys és un mèrit bru­tal i pot­ser ens hem acos­tu­mat tan i tan bé que no donem importància al que estan fent. No només gua­nyant la Cham­pi­ons, sinó arri­bant a semi­fi­nals o quarts. I això, que a Europa està molt valo­rat, hem après a mirar-ho com si fos exi­gi­ble i per tant a alguns els pot sem­blar que fer-ho, és obli­gat i no fer-ho un des­as­tre. I no, no és així. Arri­bar a quarts i a semi­fi­nals és un objec­tiu pel qual cal llui­tar, però gua­nyar sem­pre la Cham­pi­ons és impos­si­ble. Ara bé, aquest equip neces­sita rep­tes i se n'ha mar­cat un: ser el pri­mer club que gua­nya dues vega­des con­se­cu­ti­ves la Cham­pi­ons, des que és Cham­pi­ons. Per fer-ho cal superar avui l'Arse­nal. Tot indica que serà així després del 0-2 de l'anada a Lon­dres. Però els par­tits cal jugar-los i si alguna cosa sem­bla que ha acon­se­guit Luis Enri­que és moti­var els seus juga­dors, perquè no es can­sin de gua­nyar.

Hi ha un perill, però. Pen­sar que l'eli­mi­natòria ja està superada. Tots recor­dem algun que altre fiasco en com­pe­ti­ci­ons euro­pees del Barça. Doncs avui no toca. L'equip d'Arsène Wen­ger ha cai­gut tra­di­ci­o­nal­ment con­tra el Barça, començant per la recor­dada final de París amb Ronal­dinho a la gespa i Messi lesi­o­nat. Però sem­pre és un equip com­pli­cat i pot ser-ho més si se li falta al res­pecte. El Barça ha d'admi­nis­trar el seu avan­tatge, però la millor manera de fer-ho és sor­tir a gua­nyar el par­tit i mar­car ben aviat. Si ho fa, es pot veure un bon par­tit i el Barça pot gua­nyar més punts encara en la llista de favo­rits a gua­nyar la Cham­pi­ons. Però aquesta és tota una altra història.