La coin­cidència en l'inici del cam­pi­o­nat de F-1 i Moto GP ens fa maleir la car­ca­nada als que pro­gra­men els calen­da­ris, però també ens dóna l'opor­tu­ni­tat de com­pa­rar la qua­li­tat del pro­ducte que s'ofe­reix a l'afi­ci­o­nat, des d'aquest any previ paga­ment de l'abo­na­ment a la pla­ta­forma de tele­visió que en té els drets. L'esport tele­vi­sat en obert es va aca­bant. Les audiències mas­si­ves han dei­xat de ser impor­tants perquè el resul­tat de l'explo­tació publi­citària no acom­pa­nyava i ara el que es porta és l'ingrés directe per la subs­cripció de l'abo­nat.

El gra­tis total sem­pre afe­geix un com­po­nent ale­a­tori en la mesura de l'audiència, men­tre que quan t'has de gra­tar la but­xaca, t'apun­tes al que et fa més peça. És aquí on uns i altres pas­sa­ran la veri­ta­ble prova del cotó fluix, perquè sense tele­visió en obert, l'audiència serà una dada més repre­sen­ta­tiva i objec­tiva que fins ara i mourà a l'alça o a la baixa el valor real de cada cam­pi­o­nat.

I anem a l'oferta. Pres­cin­dint d'ídols locals –que en el cas de la F-1 tam­poc hi són– i de ban­de­res, el negoci de Ber­nie Eccles­tone ens pro­met una altra tem­po­rada de monòleg Mer­ce­des per mol­tes expec­ta­ti­ves que generi el nou sis­tema de qua­li­fi­cació, que va eli­mi­nant cons­tant­ment el mono­plaça més lent en pista fins que en que­den dos per jugar-se la posició pre­fe­rent. Apar­cada la idea d'Eccles­tone de pena­lit­zar amb temps de qua­li­fi­cació els gua­nya­dors de la cursa ante­rior –pot expli­car quin con­cepte és aquest de cas­ti­gar qui ho fa bé?– Mer­ce­des con­ti­nuarà sor­tint al davant, mar­cant el ritme i gua­nyant les cur­ses. I no hi haurà podi per a un pilot que no sigui Hamil­ton, Ros­berg, Vet­tel o Räikkönen si cap dels qua­tre falla. Una oferta essen­ci­al­ment sem­blant a la dels últims anys i que no s'alte­rarà fins que no s'intro­du­ei­xin veri­ta­bles cri­te­ris de ree­qui­li­bri i els equips més modes­tos rebin pro­por­ci­o­nal­ment més diners que els més rics.

Per con­tra, les expec­ta­ti­ves d'interès pel cam­pi­o­nat de Moto GP són altes i jus­ti­fi­ca­des per uns indi­cis subs­tan­ci­o­sos. Electrònica nova, igual per a tot­hom i sim­pli­fi­cada, pneumàtics nous i un quart equip de fàbrica, Suzuki, que amb un sol any de rodatge ja genera sen­sa­ci­ons de ser una alter­na­tiva capaç de llui­tar pel podi sense haver d'espe­rar un dal­ta­baix entre els equips de fàbrica de Yamaha i Honda. I tot ple­gat amb el rere­fons de la topada entre el mite del segle XXI, Valen­tino Rossi, i qui està pre­des­ti­nat a suc­ceir-lo, Marc Márquez. Podem afe­gir-hi les bata­lles sense des­cans en què s'han con­ver­tit les cur­ses (gai­rebé mono­marca) de Moto 2 i, ara a nivell d'estímul local, que en la cate­go­ria reina hi ha sis pilots cata­lans amb motos ofi­ci­als per pri­mera vegada en la història i que en la cate­go­ria intermèdia hi ha sis cata­lans més amb Àlex Rins i Àlex Márquez com a pri­me­res espa­ses.

Atès que un espec­ta­cle ha de tenir com a com­po­nent irre­nun­ci­a­ble una dosi d'incer­tesa, és clar que el cam­pi­o­nat de Dorna és més esti­mu­lant, d'entrada. Una altra cosa és el gla­mur, les ope­ra­ci­ons d'estètica, els talons de ver­ti­gen i altres collo­na­des que la F-1 ha sabut ven­dre tan bé, i a preu d'or.