Ai, les peculiaritats de la idiosincràsia culer, personalitat col·lectiva definidora des de vés a saber quan. Manies i dèries peculiars que hauríem de contrastar amb reflexió, calma i arguments empírics, tot i que l'últim concepte sembli barallat amb la passió consubstancial a qualsevol anàlisi futbolística. Abans de ser arrossegats a l'abominable comparació sense sentit entre el Barça de Guardiola i el de Luis Enrique, cal col·locar un tallafocs potent. Vam gaudir fins a extrems d'aquell futbol excels que l'equip practicava amb en Pep al timó i xalem pràcticament igual gràcies a les variants i alternatives introduïdes per Lucho, amb l'arsenal atòmic del trident inclòs. I considerem Messi una benedicció divina que serveix com a denominador comú. No ens mouran d'aquest postulat ni a fums de sabatot si el que pretenen són bizantines discussions sobre l'ou i la gallina que, sovint, amaguen enveges, fílies i fòbies sense sentit. Preferim sumar i gaudir a comparar. Carpe diem culer, continu i complert. Inacabable en la satisfacció procurada quan, per exemple, Wenger qualifica d'art l'estil blaugrana o Lineker parla dels Harlem Globetrotters fets futbol, ampliant la infinita llarga llista d'elogis dedicats al millor equip de tots els temps, hegemònic al món durant la bestiesa –perdoneu– de dotze llargs anys. Més d'una dècada d'admiració arreu, tret de Madrid i el seu front mediàtic, òbviament, que aquestos estan per altres guerres i egoismes. Delectem-nos en xifres rodones i rotundes: nou anys seguits a quarts de la Champions, amb quatre títols i quatre semifinals incloses. Es pot demanar més? Enlloc queda escrit que el Barça hagi de guanyar per sistema, pura i crua realitat. Quan passi l'eufòria gairebé idíl·lica d'aquesta contemplació només desitjaríem que prenguéssim nota d'aquesta època rica i plena en projecció cap al futur. A sobre, el model ens diu què s'ha de fer quan la meravellosa generació encapçalada pel petitó sigui pretèrit. No es pot demanar més. Per tant, millor no fer-ho.

Pedres al fetge, doncs, les justes, però això no ens eximeix de gaudir –també– parant l'orella als comentaris de tants culers que volien el Madrid a quarts per fer-ne sang, un aquelarre blanc. Vaja, com canvien els temps i que bé sentir això després de llargues dècades d'atàvica basarda a un enfrontament per al qual sempre ens predisposàvem amb angúnia i fatalisme, per no parlar obertament de derrotisme. Ara, l'Atlético de Madrid de Diego Simeone en la lliga de campions i la consciència que es pot perdre contra armes com les seves. I no ha de passar res. Quan avui espera un altre matx d'enorme atractiu, recordem els trenta-vuit partits sense màcula de l'equip, un altre goig que ens deixàvem pel camí. Tot i saber que el risc de derrota encara forma part del joc, tot i creure que repetir triplet resulta una exageració de caire utòpic, la confiança en el potencial de l'onze obliga a situar. Guanyaran títols enguany i s'han guanyat també el dret a perdre sense que el barcelonisme gosi ni piular, situació quasi desconeguda en la llarga història del club. En futbol, obvietat absoluta, pots ensopegar i el rival també juga. Ja que el culer viu ancorat en el present més immediat, el Barça meravella. Vacunem-nos de certes malalties històriques i, per tant, si és vençut, encantats de la vida. També. Qui ens ho havia de dir.