A hores d'ara no des­co­bri­rem la sopa d'all si diem que aquest Barça és un supere­quip. N'hi hau­ria prou amb recor­dar que alguns dels seus juga­dors clau ja han gua­nyat set lli­gues, qua­tre Cham­pi­ons i tres mun­di­als de clubs entre molts altres títols i que han fet el que cap altre club al món ha fet en tota la història, que és gua­nyar dos cops la tri­ple corona (lliga, copa i Cham­pi­ons la mateixa tem­po­rada). La qüestió, però, no és tant bus­car en el pal­marès històric, ni en els lli­bres dels rècords, sinó veure el que està pas­sant ara mateix. Sí, cer­ta­ment algú pot pen­sar que es fa estrany veure un supere­quip dei­xant esca­par de manera tan vul­gar una victòria que tenia a la mà com va pas­sar abans-d'ahir a Vila-real. Però la visió glo­bal és molt més con­tun­dent. Perquè l'empat del Barça a Vila-real pot­ser són dos punts per­duts, però no és només això. També són 39 par­tits con­se­cu­tius sense per­dre (des del 3 d'octu­bre), també és un incre­ment de l'avan­tatge en la clas­si­fi­cació res­pecte al segon (9 punts més que l'Atlético i 10 més que el Madrid) i, sobre­tot, és el retrat de la difi­cul­tat de la gesta que el grup de Luis Enri­que s'ha posat entre cella i cella, que és fer la tem­po­rada per­fecta con­que­rint el tri­plet i, l'any següent, repe­tir-ho. És tan difícil, tant, que no ho ha acon­se­guit ningú, mai. I, tan­ma­teix, després del par­tit de Vila-real, gràcies també a l'empat de Vila-real, el Barça és a només 14 par­tits d'acon­se­guir-ho. La clau no serà el talent, ni serà l'ambició ni l'espe­rit com­pe­ti­tiu, perquè en aquest punt de la pel·lícula totes tres estan acre­di­ta­des amb escreix. La clau serà la resistència física i men­tal d'aquest grup humà que afronta aquests 14 par­tits deter­mi­nants després d'haver-ne jugat 51 (selec­ci­ons a banda) i després dels 61 de la tem­po­rada ante­rior. Exigència sobre exigència. Cap pro­blema si fos­sin Super­mans; a Vila-real, 0-4 i la lliga cap al museu. Però la cosa no va així. Si algú vol par­lar dels can­vis de Luis Enri­que o de Mat­hieu, enda­vant. I, ja que hi som, també podríem par­lar del segon Villa­rato.