Nit i dia

En el fut­bol, com en la vida, tot és opi­na­ble. Només fal­ta­ria. Tot i així, convé apre­ciar els fets, el tre­ball i el lle­gat, sos­pe­sar-los en la seva justa mesura. I amb Johan Cruyff, el Barça passa de la nit al dia, deix les ombres per veure entrar la llum, obre les por­tes del cel després de conèixer els inferns. Natu­ral­ment, no obli­dem la seva humana fal·libi­li­tat, no tot ha estat oli en un llum, però dels genis, dels autèntics artis­tes, n'hi ha prou con­tem­plant l'extra­or­dinària bellesa i dimensió de la seva obra. De fet, només un pri­vi­le­giat pot arri­bar, ja por­tat a extrems de geni­a­li­tat, a can­viar la mar­cada per­so­na­li­tat d'una sin­gu­lar ins­ti­tució que era der­ro­tista, fata­lista, per­de­dora, feble, i gràcies a ell ha cone­gut la feli­ci­tat més plena. Ell va escriure bona part del full de ruta a seguir per tal d'ins­tal·lar el Barça a la glòria i ha dei­xat con­sells per man­te­nir-se al setè cel, que sem­pre resulta més difícil encara que no pas arri­bar-hi. Amb els mati­sos cor­res­po­nents, amb un munt de recri­mi­na­ci­ons menors i detalls a con­si­de­rar, queda del tot clar que l'exem­ple, les ense­nyan­ces d'aquest revo­lu­ci­o­nari ens han mar­cat el camí a seguir, ens ha des­em­pa­lle­gat de vells trau­mes i tra­ves­ses pel desert. Amb Cruyff, hem dei­xat de ser per­de­dors, cal reconèixer-ho, per a ins­tal·lar-nos en la victòria, en el goig de l'admi­ració mun­dial cap a un club que prac­tica el fut­bol d'una manera tan bella com ningú ha estat capaç de mos­trar en més d'un segle d'aquest feno­men de mas­ses de caire pla­ne­tari.

Un geni pecu­liar, un artista que altera la men­ta­li­tat breu­ment com a juga­dor, acon­se­guint amb el seu carisma i lide­ratge la pri­mera lliga en catorze anys, que es diu aviat. Que avança l'arri­bada de la democràcia, que capi­ta­neja el goig d'aquell monu­ment simbòlic del 0-5 al Ber­nabéu –una boti­farra per fi a la dic­ta­dura–, que enllu­erna amb l'elegància en la con­ducció, en el canvi de joc del crac que ens porta el fut­bol total. Que lidera ja amb la senyera al braç i és capaç de posar-li Jordi al fill quan els nadius ho tenien pro­hi­bit. En qua­tre tem­po­ra­des només va lle­gar una lliga i una copa del Rei, collita exi­gua un cop vista i com­pro­vada la seva qua­li­tat i el seu talent, tan únic que ningú li nega la per­ti­nença al res­trin­git Olimp d'aquest esport, acom­pa­nyat per Pelé, Di Stéfano, Mara­dona i, avui, a l'espera de Messi. Cap d'ells, però, va doblar l'aposta rein­ven­tant-se com a entre­na­dor revo­lu­ci­o­nari, dotat d'un llen­guatge pecu­liar, ple d'afo­ris­mes afor­tu­nats, que et feia veure el fut­bol fàcil. Perquè, en efecte, si tu tens la pilota, ells no la tenen. L'home lliure va saber enten­dre les urgències històriques d'aquesta enti­tat sin­gu­lar, única, car­re­gada de pres­si­ons i sim­bo­lis­mes que no tro­bava la manera d'excel·lir al nivell del seu pes específic en l'ima­gi­nari d'un país sense estat. I reco­llint plànols i pri­me­res pedres, apli­cant ense­nyan­ces de l'escola holan­desa rebuda per boca de mes­tres com Kovacs i Mic­hels, va encer­tar de ple en el dis­seny de la nos­tra par­ti­cu­lar Sagrada Família, avui enlai­rada, ja coro­nada.

Diuen que conèixer la història ajuda a no repe­tir erra­des, a evi­tar que es tor­nin a come­tre en el futur rellis­ca­des que altres van patir en el pretèrit. Gràcies a Johan Cruyff, hi ha un munt d'obs­ta­cles ja superats, un munt de dèries que hau­rien de que­dar enter­ra­des, pati­ments que no cor­res­po­nen amb l'esplèndida època actual. Al dic­tat de les ense­nyan­ces del mes­tre, alum­nes avan­tat­jats com Pep Guar­di­ola han estat capaços d'arro­do­nir el model i fer-lo encara més bell i espec­ta­cu­lar. Altres, com l'actual Luis Enri­que, ha pro­cu­rat fer-lo evo­lu­ci­o­nar sense que dei­xem de reconèixer-lo. Ima­gi­neu només per un moment, sense que sigui una invi­tació a com­par­tir mal­son, on seríem si Cruyff no s'hagués entes­tat a venir aquí, a iden­ti­fi­car-se, a impli­car-se. Pot­ser encara vagaríem pel desert a la recerca d'un camí que ens portés a l'oasi. Pot­ser, fran­ca­ment, no ho hauríem acon­se­guit. Per tant, gràcies. Ara, a seguir fidels a la seva filo­so­fia. Podem alte­rar la redacció, però ell ja ho va dei­xar tot escrit.