Com Gamper
Trobem cert paral·lelisme entre la mort de Gamper i el que estem vivint amb el traspàs de Johan Cruyff, ja els dos homes més importants en la història del Barça, amb lliçons vitals extrapolables al país a poc que sabéssim afinar. Al fundador i màxim ideòleg de la simbiosi entre institució i recuperació nacional, tothom el va deixar sol després de l'episodi de la Marxa reial. Ja els estava bé que el convertissin en boc expiatori, que l'exiliessin, negant-li fins i tot el contacte amb la seva obra. Mentre ell pagava la dura factura de l'atreviment en la construcció, els altres, la majoria, despistaven mirant cap a una altra banda, còmplices de la seva destrucció personal. Quan Gamper va optar pel suïcidi després de dissortades peripècies, Barcelona va callar durant 24 hores, com calculant què convenia fer. Al final, va exposar de manera mesquina la mala consciència acumulada oferint-li homenatges proferits a còpia de cops de contrició al pit. Quedava palesa la mediocritat, la gelosia i, també, el triomf pòstum del visionari generós, d'aquell altruista estranger que ens havia entès millor que nosaltres mateixos i era capaç d'ensenyar-nos com superar els obstacles que no ens atrevíem a saltar. A còpia d'empenta, principis i confiança en les pròpies forces.
Des de dijous Sant, Cruyff triomfa com mai. Per fi som capaços d'entendre la seva dimensió gràcies a les veus autoritzades, entenimentades, també articulades en el discurs, capaces d'explicar-nos la seva dimensió revolucionària, radicalment transformadora. N'hi ha prou amb imaginar què seria avui del Barça sense ell. De ben segur, seguiríem instal·lats en la mediocritat, el victimisme i l'autojustificació barroera proclamant que el mal ve de fora. D'excuses, els catalans sempre ens n'han sobrat. El cas és amagar el cap sota l'ala i perpetuar-nos en la por. Cruyff era un valent, gairebé un temerari, que guanya ara el darrer partit quan escoltes i llegeixes aquells que li atorguen la importància negada en vida per interessos, enveges o, simplement, perquè anava per lliure, com correspon a la gent que no precisa d'altres, ni poders ni poderosos, quan mostra criteri propi. Hi ha molt de barrut que ens té per desmemoriats, encara convençuts que no n'hi havia per tant amb l'home que va reinventar el futbol i, de passada, el Barça, fent-lo bell i guanyador. Gent que ens desitja confondre amb el detall banal, la minúcia, la decisió errada amb desig de tapar la visió d'una gran obra. No cal ara córrer per dedicar-li el camp o el que calgui a aquell que fa quatre dies va rebutjar la presidència d'honor fart dels que només saben dedicar-se a posar pedres a les sabates alienes. El millor homenatge a Cruyff, i a sobre perllongat en el temps, consisteix a seguir el seu llegat i el de deixebles a qui constantment menystenen i toquen els nassos els incapaços de crear, de proposar gairebé res més enllà de posar bastons a les rodes. Gràcies a Johan, el Barça ja té model, estil, carta magna a seguir. No permetem que certs grupuscles l'esbotzin quan se'ls hagin assecat aquestes llàgrimes de cocodril que avui vessen per no quedar marginats del sentiment d'admiració general. No estaria malament que aprenguéssim a separar el gra de la palla. Òbviament, Cruyff és una collita plena.